L’alerta del tercer sector, una qüestió de present i de futur
El tercer sector, les entitats que es dediquen, sense afany de lucre, a la promoció de la persona, a reduir les desigualtats socioeconòmiques i a evitar l’exclusió social, ha fet un nou crit d’alerta sobre la seva situació. Números en mà. S’acaba l’any i a les organitzacions hi ha una gran inquietud a l’hora de tancar comptes. Són 3.000 entitats i els càlculs de la Taula del Tercer Sector apunten que el 90% dediquen els màxims esforços a pagar els interessos dels crèdits contrets per sobreviure. En el cas d'Arrels Fundació, parlem d’un dèficit de 757.000 euros, uns 400.000 per sobre del previst. La deriva, esclar, afecta clarament el servei social que donen.
Sobre la seva mala situació econòmica, les entitats solen parlar de la “dècada perduda” a causa de les retallades econòmiques no revertides i el remat de l’impacte de la pandèmia. A aquesta situació més o menys recurrent en els últims anys, s’hi suma la crisi de subministraments, amb un encariment de preus que també es registra en els lloguers. Un escenari de contingència que impacta sobre la naturalesa del sector: depèn sobretot de les subvencions públiques, i els diners no sempre arriben a temps, tant en el sentit dels acords programa amb les administracions com en el de les necessitats de servei que van sorgint. És el cas, per exemple, de New Life, que agrupa famílies de joves amb trastorn de l’espectre autista, i que no ha rebut encara la subvenció corresponent al 2022. Justament per ser subvencionades, les entitats estan lligades als rigors de la llei de transparència. Aquestes exigències, que algunes entitats arriben a qualificar de “violència institucional”, requereixen destinar molts recursos a personal de gestió. I això vol dir diners. Una altra afectació sobre el servei social que donen.
El panorama, pel que fa a les causes, és similar al que pateixen les activitats del segon sector, l’empresa privada. Però hi ha tres diferències essencials. D’entrada, el tercer sector rep part dels seus recursos també d’aportacions i donacions privades, siguin de fundacions o de persones a títol individual, que estan notant també la crisi de preus. S’han reduït els ingressos per aquesta via.
La segona diferència és que, si bé el tercer sector té accés als fons europeus, les quantitats són molt inferiors a les de l’activitat econòmica productiva del segon sector. A més, es repeteix el problema de la burocratització i la capacitat de les entitats (per més que ho facin mancomunadament i amb el suport del Govern) d’afrontar l’entramat administratiu d’accés.
La tercera, i probablement la més important, és de concepte. “No volem ser el germà pobre de l’estat del benestar”, clama la Taula del Tercer Sector. No ho poden ser. No ens ho podem permetre. El descens de la natalitat, l’augment de l’esperança de vida, les successives crisis, els canvis tecnològics i de més mecanització en la força de treball, els moviments migratoris, l’exclusió social, la crisi de l’habitatge, els efectes dels problemes de salut mental i d’altres malalties... Són múltiples les demandes socials que satisfan, i no és petita la quantitat de recursos (de tota mena) que canalitzen. I res apunta que hagi d’anar a la baixa. Com a societat, però especialment l’administració, ens hem de creure que no són “el germà pobre” de l’estat del benestar. Assimilar-ho. I quan ho posem en una balança, es decantarà pel seu propi pes.
