BarcelonaL'Afganistan és un d'aquells llocs que semblen maleïts per la història, un d'aquells escenaris on la colonització occidental va deixar una herència enverinada i on mai, excepte potser als anys 70, abans de la invasió soviètica, han existit unes estructures d'estat dignes d'aquest nom. No parlem ja de drets i llibertats o d'una mínima democràcia. Aquest dilluns fa un any exacte que els talibans van recuperar el poder després de la marxa de les forces internacionals, especialment les nord-americanes, que hi van desembarcar el 2001 amb l'objectiu de capturar Ossama bin Laden pels atemptats de l'11-S. Es dona la circumstància que el líder d'Al-Qaida, executat el maig del 2011 per un comando nord-americà al nord del Pakistan, havia estat entrenat i finançat per la CIA als anys 80 per enfrontar-se als soviètics. En aquella època, els mujahidins eren els bons de la pel·lícula.
El cas és que durant les dues dècades en què l'Afganistan va ser una mena de protectorat occidental en guerra constant contra els talibans, la comunitat internacional va ser incapaç de construir una autoritat democràtica que tingués el control real del territori. De manera que quan els nord-americans van decidir marxar, un cop havien assolit el seu objectiu inicial i no veien el sentit de continuar tenint baixes en un territori tan remot, tot es va esfondrar com un castell de cartes. Sense la cobertura dels Estats Units i l'OTAN, els talibans van trobar expedita l'entrada a Kabul i, per tant, el retorn al poder. Gairebé no van haver ni de disparar un tret. I les imatges de persones caient al buit des dels avions que s'enlairaven des de Kabul quedaran per sempre com un símbol del fracàs occidental.
En aquell moment ja es va alertar de les conseqüències que tindria el retorn dels talibans per a la població civil afganesa, i en concret per a les dones. Les noies més grans de 12 anys no poden estudiar, i les grans no poden treballar fora de casa excepte en algunes feines molt concretes, com al sector sanitari. Desenes d'elles han desafiat els talibans aquests dies amb manifestacions als carrers de Kabul que han estat dissoltes a cops de bastó i amb trets a l'aire. Sens dubte, són les heroïnes del nostre temps, i un recordatori dolorós que Occident les ha abandonat a la seva sort. Igual que als periodistes, científics i persones amb projectes per al seu país i que ara només pensen en abandonar-lo.
Un any després, i sense el flux de fons internacionals, la situació s'ha deteriorat de manera dramàtica al país, que s'enfonsa cada dia que passa en un pou de misèria i desesperació. Les imatges dels hospitals on s'atén criatures desnodrides són esgarrifoses. Més de la meitat de la població necessita ajuda humanitària per sobreviure. Mentrestant, els talibans intenten jugar les seves cartes per ser reconeguts internacionalment, per exemple amb un gasoducte de gas, i traslladen una falsa imatge de moderació.
La conclusió és que un any després no està clar que la retirada fos la millor opció. Però ara ja no es pot fer marxa enrere.
