La sala tercera del Tribunal Suprem ha desestimat els recursos presentats contra els indults als presos polítics catalans amb un argument que li permet no haver d’entrar en el fons de la qüestió. El que ha determinat és que els partits (PP, Vox i Cs), entitats i persones particulars que van interposar els recursos no estan legitimats per fer-ho. Punt final. Tot i que encara hi ha la possibilitat de recórrer la decisió, tot apunta que s’acosta el final del malson de les condemnes de presó que la sala segona del mateix tribunal va imposar a nou líders polítics i socials de l’independentisme.
Tot i que aquesta era la solució més esperable, l’experiència aconsellava no descartar que la justícia hagués acabat tombant els indults. Hauria estat un escàndol, una inadmissible intromissió d’un poder, el judicial, en l’àmbit de competències d’un altre, l’executiu, però segur que més d’un somiava amb aquesta possibilitat.
En aquest sentit, cal apuntar tres factors que poden haver ajudat la justícia espanyola a prendre la decisió jurídicament més correcta. El primer és que és evident que mai com ara la justícia espanyola s’havia sentit sota la vigilància europea. Els reiterats fracassos del jutge Pablo Llarena per aconseguir l’extradició de l’expresident Carles Puigdemont i la resta d’exiliats han fet que els jutges espanyols s’ho hagin de pensar dues vegades abans d’arriscar-se a una desautorització europea. El cas català ha servit per posar en evidència la distància que encara separa la magistratura espanyola de l’europea, molt més garantista i ideològicament neutral, i encara poden haver d’afrontar la humiliació que significaria que Puigdemont pugui un dia entrar a Espanya protegit per la immunitat que li confereix el fet de ser eurodiputat.
En segon lloc, cal destacar que, en contra de molts auguris, l’opinió pública espanyola ha acceptat sense grans mostres de rebuig una mesura que tenia un risc polític evident. És veritat que Pedro Sánchez necessitava i necessita els vots independentistes per continuar a la Moncloa i tirar endavant els seus projectes, però seria mesquí no reconèixer-li el valor d’haver tirat endavant amb uns indults que molts al PSOE veien com una mena de suïcidi polític.
I, en tercer lloc, és impensable que hi hagués hagut indults sense la mobilització massiva i sostinguda en el temps a favor dels presos polítics que va protagonitzar la societat catalana, i l’ampli i transversal suport que tenia la reivindicació a dins de Catalunya. Totes aquelles manifestacions i iniciatives de solidaritat amb els presos van servir també per pressionar el govern espanyol i per amplificar el ressò, també en l'àmbit internacional, de la injustícia que representaven les condemnes.
Tot plegat va crear el caldo de cultiu propici per als indults, ja que els presos es van acabar convertint en un problema polític i també reputacional per a Espanya en els organismes internacionals.
