La justícia espanyola queda encara més en evidència
BarcelonaPer si no n'hi havia prou amb les repassades de la justícia europea i amb l'espectacle del Tribunal Suprem amb l'impost de les hipoteques, la justícia espanyola s'ha posat de nou en evidència a la vista de tothom i amb la complicitat dels dos principals partits polítics espanyols, el PP i el PSOE. La renúncia de Manuel Marchena a presidir el CGPJ i el Suprem, tal com havien acordat socialistes i populars, després de la filtració del vergonyós missatge del portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, en què assegurava que amb la seva elecció els conservadors controlarien la sala segona del TS, no posa punt final a la crisi del sistema judicial sinó que l'aguditza. I ho fa perquè, per una banda, evidencia l'extrema politització de l'alta judicatura, a través de la impúdica elecció dels membres del CGPJ segons quotes partidistes; i, per l'altra, enfonsa encara més la credibilitat del tribunal que ha de jutjar els presos polítics catalans a partir del mes de gener o febrer.
Perquè vist tot el que ha passat, lluny de fer cap mena d'autocrítica o d'optar per un discret segon pla, Marchena pretén presidir el tribunal del Procés, és a dir, vol tenir un pes decisiu en el judici més important de la història recent espanyola. ¿Però quina garantia d'imparcialitat pot tenir algú que fa 24 hores formava part de l'intercanvi de cromos entre PP i PSOE en matèria judicial? ¿Algú que, segons una veu autoritzada del PP, tenia la missió de controlar la institució en benefici d'aquest partit? La resposta és clara: cap.
Ni tres hores va necessitar l'advocat defensor d'Oriol Junqueras i Raül Romeva, Andreu Van den Eynde, per presentar la recusació del jutge Marchena des del moment en què es va conèixer la seva renúncia. Una iniciativa a la qual es van sumar després els advocats d'altres presos com Jordi Cuixart, Jordi Turull, Josep Rull o Jordi Sànchez. El Suprem afronta ara una veritable patata calenta, perquè les proves del biaix polític de Marchena són més que evidents, i els estàndards de la justícia europea són molt estrictes en aquesta qüestió. Només cal recordar la recent sentència sobre Arnaldo Otegi, en què Estrasburg determinava que el polític abertzale no havia tingut un judici just.
Tant de bo aquesta crisi fos el preludi d'una autèntica catarsi del sistema judicial espanyol que acabés amb el corporativisme, la politització i l'amiguisme que caracteritzen la cúpula de la judicatura, i que fan molt difícil creure en la seva imparcialitat. De fet, una part dels jutges i fiscals estan en peu de guerra, i han anat fins i tot a la vaga per reclamar una veritable separació de poders. I no hi ha motius per pensar que aquests jutges siguin independentistes sediciosos o revolucionaris chavistes. L'acceptació de la recusació de Marchena seria un primer pas en aquest sentit. Però tot apunta que la justícia espanyola continuarà pel pendent del desprestigi i el descrèdit. I així seguirà minant el crèdit de l'estat de dret espanyol, que, quan se sent acorralat i assenyalat, només té un recurs: Gibraltar.
