L'enquesta del CEO feta pública aquest dijous dibuixa un panorama polític a Catalunya amb un sol canvi substancial respecte al resultat electoral de l'any passat: el creixement significatiu d'Aliança Catalana, que passaria de 2 a 8-10 escons, a costa de Junts, que baixaria dels 35 actuals fins als 27-29. La irrupció de l'extrema dreta independentista, després que ja ho fes l'espanyolista de Vox a les anteriors eleccions, representa ara mateix el principal repte per al sistema clàssic de partits democràtics, que arreu d'Europa i fins i tot del món estan retrocedint en favor de moviments de caràcter populista.
En el cas concret de Catalunya, a més, Aliança Catalana suposa una esmena a la totalitat al gran principi d'un sol poble, que ha estat el pilar bàsic del catalanisme des de les onades migratòries dels anys 60 i 70. El moviment independentista va fer bandera durant el Procés del seu caràcter inclusiu i obert, i fins i tot va organitzar manifestacions a favor de l'acollida de refugiats. El fracàs de l'aposta independentista, però, ha tret a la llum una realitat que durant el Procés va quedar amagada o en segon terme, que és l'existència d'un nacionalisme identitari i xenòfob, que ara bàsicament és islamòfob.
No és res diferent del que passa a la resta de països del nostre entorn, però en el cas català resulta especialment nociu perquè trenca consensos bàsics i dificulta tant la integració com la convivència. I això a la llarga pot ser letal no només per al moviment independentista, sinó fins i tot per al catalanisme en general, ja que la Catalunya del futur la formaran els fills dels immigrants d'avui, tal com mostren les xifres de natalitat actuals. Aquella Catalunya únicament catalana que alguns enyoren no tornarà, com tampoc les societats europees completament blanques que voldria l'extrema dreta. I com diu l'aforisme, "la Catalunya pura és la principal enemiga de la Catalunya lliure".
Tot i que és tota la societat la que s'ha d'enfrontar a aquest fenomen, des del punt de vista polític a qui correspon una responsabilitat més gran és a Junts, que és qui ha de decidir quin tipus de relació vol tenir amb el partit de Sílvia Orriols. Les opcions no són gaires, i totes tenen avantatges i inconvenients. La primera és mantenir el cordó sanitari com fa la CDU alemanya, i la segona és pactar-hi com fa el PP amb Vox. L'experiència més pròxima, que és l'espanyola, demostra que al final Vox ha acabat arrossegant el PP a les seves posicions i desnaturalitzant-lo. Blasmar les dades del CEO, com ha fet Carles Puigdemont, no eximirà Junts de la seva responsabilitat futura.
Pel que fa a la resta de dades, no hi ha grans canvis. En tot cas, un lleu repunt d'ERC, que sembla que va tocar fons el 12-M i ara podria aspirar a treure fins a tres escons més. Ningú amenaça, però, la primera posició d'un PSC que, per altra banda, també sembla que ha tocat sostre, perquè no supera els 42 escons actuals malgrat la bona opinió general sobre la figura de Salvador Illa i l'aprovat general que rep el seu Govern.
