Junts consuma el canvi d'època
La decisió de JxCat de sortir del Govern consuma un canvi d'època a la política catalana. La majoria social i política independentista, que ja no era efectiva, es trenca. S'obre una nova etapa en què els blocs definits durant el Procés al voltant de la qüestió nacional a la pràctica ja no serveixen. El Govern en minoria d'ERC obligarà els republicans a buscar suports fora de l'independentisme, que en conjunt perd capacitat de maniobra a Catalunya i d'influència a Madrid, on de retruc el govern PSOE-Podem en surt beneficiat. D'una banda, ERC haurà de governar sense la pressió irrespirable d'uns socis que alhora exercien d'oposició interna, però alhora estarà en mans de socialistes i comuns al Parc de la Ciutadella. El PSC jugarà ara un paper decisiu que passa també pels pactes pressupostaris a Madrid.
El que ha passat, però, no pot sorprendre ningú. Tot i mantenir el Govern de coalició, l'independentisme s'havia anat fragmentant i dividint progressivament, en una deriva autodestructiva que ve de lluny. La falta d'un mínim comú estratègic havia anat llastant la relació d'ERC amb JxCat i la CUP, i també, en el camp de la societat civil, entre l'ANC i Òmnium. Junts feia temps que basculava entre governar i fer d'oposició. Al final, amb les figures de Carles Puigdemont i Laura Borràs tibant la corda de la ruptura, ha optat per abandonar l'executiu de Pere Aragonès, una decisió, però, que no està clar que acabi amb les dues ànimes de la formació juntaire: la de confrontació, vencedora, i la pragmàtica, defensada per la majoria de consellers al Govern del partit, amb Jaume Giró i Victòria Alsina al capdavant, i també per l'ex secretari general Jordi Sànchez. L'equilibrat resultat de la consulta interna (55,7% a favor de marxar contra 42,3% de quedar-se) deixa JxCat en una situació delicada. No es pot descartar tant una escissió com una desbandada dels perdedors, que alhora són el nucli pragmàtic i tècnic del partit. El secretari general, Jordi Turull, tindrà feina si vol recosir les dues sensibilitats divergents. El partit, a més, queda molt orfe de plataformes de poder menys enllà de la Diputació de Barcelona i el poder municipal. I, sobretot, més enllà de la confrontació retòrica amb l'Estat, haurà de bastir un discurs creïble sobre la seva proposta de present i futur per al país.
Pel que fa a ERC, assumida l'evidència de la pèrdua d'uns socis amb els quals es mantenia una distància creixent, li toca assegurar un govern eficaç i una majoria parlamentària estable. Tampoc no ho té fàcil. Amb només 33 diputats –els mateixos que té el PSC–, la seva força al Parlament és reduïda. En la seva capacitat de supervivència i continuïtat dels pròxims mesos s'hi juga el propi futur i credibilitat. Seran les eleccions municipals del maig que ve les que marcaran el termòmetre polític d'aquesta nova etapa de la política catalana.
En tot cas, enmig d'una crisi global a causa dels efectes de la pandèmia i de la guerra d'Ucraïna, ara mateix és molt necessari tirar endavant uns pressupostos de la Generalitat vitals per assegurar una estabilitat governamental que doni confiança de cara a un 2023 que es presenta difícil en termes econòmics. Són moltes les urgències empresarials i socials. Serà important veure quin tipus d'oposició juga Junts. De moment, la retòrica d'aquest divendres no ha estat precisament pacificadora entre els eterns rivals que han sigut socis una temporada.
