A falta de la resolució en ferm del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, tot apunta que la comunitat madrilenya tindrà eleccions el 4 de maig. Eleccions i no moció de censura, i això implica un canvi substancial de terreny de joc. El que ha fet el TSJM és no acceptar la mesura cautelaríssima sol·licitada per l’Assemblea de Madrid de suspendre la convocatòria electoral firmada per la presidenta autonòmica. És un primer triomf per a Isabel Díaz Ayuso i, amb les maquinàries electorals de tots els partits ja en marxa, costa molt pensar que el tribunal sentenciarà en un altre sentit. Ja es pot visibilitzar, doncs, el pedregar on pot acabar la petita jugada estratègica del PSOE i Ciutadans: no hi ha moció de censura a Múrcia i, per ara, no n’hi haurà tampoc a Madrid.
Per tant, d’intentar augmentar la seva quota de poder autonòmic i de pas guanyar pes en la geometria variable de Pedro Sánchez al Congrés, la formació d’Inés Arrimadas -i especialment ella- ha passat a no poder amagar la por a patir desercions en massa en direcció al PP i a haver d’encarar una situació extremadament delicada en termes de supervivència política. El PSOE, per la seva banda, es queda sense el contrapès que buscava per abaratir tant el cost de la coalició amb Podem com el del suport dels partits del pacte de la investidura.
Els socialistes acabaran pescant també en les aigües de Ciutadans. Tant Pedro Sánchez com l’assessor de capçalera, Iván Redondo, són més experts en treure profit de cada situació creada que en establir rumbs fiables. Veient com l’única crossa que li queda a Ayuso és Vox, de cara al 4 de maig el missatge és clar: “O nosaltres o Vox”.
Però és igual de clar que el desenllaç del desgavell no és el previst, i que Pedro Sánchez pot estar jugant amb foc. Perquè els comicis madrilenys poden portar a un blanqueig de l’extrema dreta que acabi amb ultres lluint carteres de conselleries. L’aparent candidesa en l’operació murciana acabaria sent irresponsabilitat.
D’altra banda, l’esvalotament general ha tret el pitjor de cada casa. El PP -amb Pablo Casado en fora de joc- ni s’ha posat vermell repetint el tamayazo i comprant a pes el vot dels diputats de Ciutadans a Múrcia i el canvi de carnet de qualsevol dirigent taronja. El partit d’Arrimadas s’ha esglaiat pels canvis de camisa quan la pròpia cap de files fa poc més d’un any demanava el mateix als diputats socialistes al Congrés. I el PSOE tampoc ha tingut cap problema en intentar convertir les eleccions del 4 de maig en poc menys que un polvorí pandèmic quan per als comicis a Catalunya va considerar que els efectes del covid-19 tendien a zero.
Estem parlant, doncs, d’un fangar considerable que, per cert, els partits independentistes podrien prendre’s com un divertimento. I és comprensible havent vist l’agressivitat i el filibusterisme polítics amb què Ciutadans tan sovint es comporta al Parlament. Però el divertimento hauria de durar poc. El nou escenari del 5 de maig a Madrid segur que fa més complicat que ara gestionar els possibles suports i acords a què es pugui arribar entre ERC, JxCat i el govern espanyol.
