No és que vulguin quedar-se a casa amb els pares. Res més lluny de la realitat. Els joves d'avui, com els de sempre, el que desitgen és viure la seva vida en llibertat, experimentar, descobrir, créixer per si mateixos, i si és possible fer-ho lluny del control i la tutela dels progenitors. Però el que en èpoques no tan reculades era relativament factible, ara s'ha complicat. El fet és que els nois i noies d'avui triguen molt a tenir una mínima estabilitat laboral (la temporalitat i l'atur són elevats) i, per tant, estan mancats dels ingressos que els permetin engegar una vida autònoma en condicions, en especial a causa d'un mercat de l'habitatge inaccessible a la seva butxaca. Per això els costa tant marxar del niu, i quan ho fan sovint és amb un habitatge compartit, una situació que s'allarga en el temps.
Espanya és en posicions de cua entre els estats d'Europa pel que fa a l'emancipació dels fills. El 2023 la mitjana d'edat per marxar de casa va ser de 30,4 anys (a Catalunya és només lleugerament inferior, de 29,8 anys, segons les últimes dades disponibles). Croàcia està en els 31,8, Eslovàquia en els 31, Grècia en els 30,6 i Itàlia en els 30. A l'altre extrem, a Suècia i Finlàndia els fills deixen la llar als 21,8 i 21,4 anys, respectivament. La mitjana registrada al conjunt del bloc comunitari és de 26,3 anys, molt estable: el primer any del qual l'Eurostat té dades, el 2013, ja era de 26,4. Aquell any a Espanya era de 28,9, de manera que al conjunt de l'Estat s'ha reculat un any i mig en una dècada.
Al conjunt de la UE, més d'una quarta part de les persones d'entre 15 i 29 anys no tenen almenys una habitació per persona o per parella a la seva llar. En el nostre cas, la situació és millor: només un 13% viuen en habitatges superpoblats. Això també explicaria el retard. A casa, malgrat tot, no s'hi està tan malament. Però només és un trist consol. També és veritat que hi ha una diferència cultural de model familiar entre els països del sud i els del centre i el nord, però això tampoc no explica prou les diferències ni el fet que entre nosaltres hagi anat allargant-se l'estada a casa. La qüestió és que aquesta situació té conseqüències per als joves i per al conjunt de la societat: endarrereix la formació de noves famílies, fa més fonda la crisi demogràfica (l'edat de tenir un primer fill no para d'endarrerir-se), allarga l'adolescència molt més enllà del període biològic, frena les expectatives i l'ambició vital, i fa més gran la desigualtat generacional (avis i pares són molt més benestants del que ho seran mai els seus fills i nets).
El més preocupant és la sensació que molts joves tenen que ni tan sols amb esforç i amb estudis aconseguiran tenir una vida autònoma primerenca. La difícil realitat, prou contundent, ha escampat un cert fatalisme generacional entre uns joves que sovint ni tan sols són prou conscients de com es tallen les ales. Naturalment, hi ha notables excepcions. Però cal abordar la situació amb l'objectiu de canviar la tendència. I la manera més directa i eficaç d'encarar-ho seria amb una política d'habitatge que tingués com un dels objectius prioritaris donar facilitats als joves.
