Joves atrapats a casa els pares
BarcelonaQue de mitjana a Espanya un jove marxi de casa als 29 anys i mig, segons dades de l'Eurostat del 2019, delata un enorme fracàs col·lectiu. La mitjana europea se situa en els 26,2 anys. Als països nòrdics és on més aviat s'emancipen els fills, mentre que als mediterranis és on ho fan més tard. Hi ha, sens dubte, motius culturals: la família té un pes social més fort en el món llatí. Però la influència de les causes econòmiques cada cop és també més evident i decisiva. En tot cas, els gairebé 10 anys de diferència marquen un gran desavantatge per als nostres joves, que en molts casos es veuen empesos a marxar a l'estranger per poder-se desenvolupar plenament com a adults o es veuen condemnats a renunciar a portar una vida independent plena. Allargar el que es coneix com la vida d'estudiant (especialment als pisos compartits, fins i tot quan ja s'ha entrat al món laboral) és una realitat cada cop més habitual.
El problema no és d'ara. No ha deixat d'empitjorar en l'última dècada i és probable que, amb tot el que estem vivint aquest 2020 marcat per la crisi del covid-19, encara ho faci més. L'Eurostat no dona dades específiques de Catalunya, però segons altres informes l'emancipació s'hi produeix una mica abans, però no gaire. El fort atur que afecta els joves al conjunt de l'Estat (amb una taxa del 40,8%, la més alta de la Unió Europea) i els preus desorbitats per accedir a l'habitatge, especialment a les àrees urbanes de Catalunya, són els dos factors clau que expliquen aquesta tardança a l'hora de marxar de la llar familiar per establir-se per compte propi i per iniciar, així, una vida adulta autònoma, amb tot el que això comporta de realització personal.
De fet, una de les les conseqüències òbvies d'aquest retard és la baixa natalitat que també caracteritza la societat catalana i espanyola. A causa de la dependència econòmica dels pares, al jovent li costa molt decidir-se a formar un nou nucli familiar. La manca, a més, de polítiques socials de suport a la natalitat tampoc hi ajuda. Tot i una tradició familiar més dèbil, en molts països del centre i el nord d'Europa amb un estat del benestar més desenvolupat fa dècades que es dediquen molts recursos tant a la natalitat i a la família com al suport als joves estudiants amb beques, amb incentius per a la seva incorporació al mercat laboral i amb ajuts per accedir a l'habitatge. De tot això, aquí, anem coixos.
La família, doncs, acaba actuant de xarxa per amortir aquests dèficits socials, laborals i d'habitatge. En aquest sentit, funciona. Però alhora permet que els governs s'inhibeixin en lloc d'actuar amb contundència i ambició per revertir la tendència. I així es perpetua un problema cada cop més enquistat. Tenir una joventut desmotivada, per a la qual l'emancipació està esdevenint cada cop una quimera més llunyana, és contraproduent per a qualsevol societat, que d'aquesta manera perd empenta i talent. Estem hipotecant el futur col·lectiu, estem adormint un jovent privant-lo d'al·licients, de futur.
