La candidatura Barcelona-Pirineus als Jocs Olímpics d'Hivern del 2030, impulsada per la Generalitat, ha entrat aquesta setmana en l'agenda pública de manera abrupta, amb polèmica política inclosa. Si fins ara el debat, de perfil baix i amb poca repercussió mediàtica i social, havia quedat circumscrit sobretot a la qüestió ambiental, de cop ha agafat protagonisme el xoc entre els governs de Catalunya i Aragó, una confrontació que, si no es neutralitza aviat, podria posar en risc la mateixa viabilitat del projecte. L'Aragó fa dècades que intenta, sense èxit, acollir uns Jocs d'Hivern. Tots els seus intents han resultat fallits. De fet, el Pirineu és l'única gran serralada europea on no s'ha celebrat mai una cita olímpica.
La candidatura catalana, en canvi, malgrat els vaivens i dubtes que fins ara l'han acompanyat, ara mateix està força ben situada per aconseguir la designació oficial. Abans de l'entrebanc amb l'Aragó, el seu problema era sobretot aconseguir la implicació del territori, un objectiu que s'ha començat a treballar de cara a la consulta vinculant que es farà a finals de la primavera. En aquest punt, el que cal és convèncer la gent, i les institucions i agents socials i econòmics, que es poden fer uns Jocs sense grans despeses inútils, amb inversions que tinguin sentit i resolguin greuges històrics i amb respecte pel medi ambient. De fet, aquestes són les exigències del mateix Comitè Olímpic Internacional (COI), que veu Barcelona i els Pirineus com una bona carta per allunyar-se de la imatge grandiloqüent, poc mediambiental i poc democràtica de Sotxi 2018 o de la que ara donarà Pequín 2022.
No es poden deixar passar alegrement oportunitats d'aquest calibre, però cal posar fil a l'agulla i fer bé les coses ”
La candidatura catalana, si sap presentar un projecte sòlid i sensat a l'opinió pública, té bones cartes. Sens dubte, la més rellevant és la força de la marca Barcelona associada al record dels Jocs d'estiu del 1992, uns dels millors de la història. Però també compta amb el fet que al COI hi hagi dues figures catalanes clau: el vicepresident Joan Antoni Samaranch Salisachs i el CEO Pere Miró.
Així doncs, l'ensurt aragonès no hauria de ser un obstacle insalvable. De fet, el projecte, tal com s'ha anat negociant a nivell tècnic, ja inclou Jaca com una de les seus. El problema seria de nom i, per tant, de visibilitat mediàtica i política. Aquí és on s'ha produït el desacord. A ningú se li escapa el rerefons de l'art de la Franja, esclar. En tot cas, pel COI l'important és Barcelona; des del govern espanyol, Pedro Sánchez voldria una solució més paritària, i el COE ha vist com el seu paper de mediador quedava de cop superat per la virulència de l'enfrontament polític territorial que debilita les possibilitats davant del COI. Sigui com sigui, si uns i altres volen assegurar el futur del projecte, hauran d'anar per feina a entendre's perquè el calendari ja els juga en contra. Els Jocs d'Hivern poden ser una bona eina de projecció econòmica i social per al Pirineu. I no es poden anar perdent oportunitats d'aquest calibre.
![Reunió d'aquest dimarts del consell executiu.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
