Amb molt de retard sobre l'horari previst, aquesta setmana es decidirà què passa amb la candidatura dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2030, una iniciativa catalana que finalment sembla que embarrancarà abans d'hora. Tot apunta que al final la interferència del president aragonès, Javier Lambán, haurà estat decisiva per frustrar el projecte. Lambán ha pressionat fins a l'extenuació per tenir un paper paritari en la candidatura, una possibilitat que ha topat tant amb la realitat de les instal·lacions insuficients de l'Aragó com amb les exigències del mateix Comitè Olímpic Internacional (COI), que en tot moment ha donat prioritat a la marca Barcelona i, per tant, al Pirineu català. L'aposta catalana sempre ha estat, des del principi, comptar amb l'Aragó (i també amb Sarajevo), però no a qualsevol preu. En el seu paper de mediador, el Comitè Olímpic Espanyol (COE), davant la intransigència de Lambán, ha arribat a donar a entendre que en última instància es decantaria per presentar la candidatura catalana en solitari, una possibilitat, però, que s'ha anat desinflant a causa del cost polític que la Moncloa no està disposada a assumir: uns Jocs només catalans sembla que no són païbles per a l'opinió pública espanyola. Haurà primat la política per damunt de l'esport; la política en el pitjor sentit de la paraula, esclar.
Però la cosa no ens ve de nou. Només cal recordar què va passar amb els Jocs d'Estiu de Barcelona 92: l'Estat va acabar donant-hi suport a canvi de fer aquell mateix any 1992 l'Expo Universal de Sevilla i de convertir Madrid en Capital Europea de la Cultura. No podia ser que només triomfés Barcelona. Els socialistes aleshores al govern espanyol van repartir joc. I tots contents. Aquella compensació salomònica va permetre tirar endavant els que al capdavall serien saludats internacionalment com els millors Jocs Olímpics de la història, que situarien ja irreversiblement Barcelona al mapa mundial. Aquesta vegada, de nou, haurà primat l'equilibri, però en aquest cas sembla que negatiu: abans res que una candidatura només catalana. És probable que es xuti la pilota cap endavant, és a dir, cap al 2034, per guanyar temps i dissimular el daltabaix. Però el fet és que si efectivament l'Estat empeny el COE a no presentar la candidatura catalana als Jocs d'Hivern del 2030 estarem davant d'una decisió merament política, no tècnica, amb Catalunya com a gran perjudicada. Al marge de si s'està a favor o no (per motius ambientals i d'altra índole) de la candidatura, el fet és que estem davant d'un greuge injustificable. La suposada diplomàcia esportiva que el socialisme espanyol volia fer servir per contribuir a apaivagar l'independentisme per la via dels projectes esportius concrets i tangibles, com la Copa Amèrica, pot tenir en els Jocs d'Hivern el seu gran fiasco. És de témer que la descarada retòrica localista anticatalana del socialista Lambán acabi decantant la balança i que pesin més els càlculs electoralistes a curt termini (eleccions andaluses d'ara i eleccions municipals i autonòmiques d'aquí un any) que no pas els interessos del conjunt de l'Estat, que perdrà així, també, la possibilitat de guanyar uns Jocs d'Hivern.
