Joan Fuster, "la mesura de totes les coses"

Joan Fuster mereix ser llegit i rellegit. Mereix ser escrit i reescrit. Va ser, i segueix sent a través de la seva obra, un gran intel·lectual, l'assagista més rellevant en llengua catalana de la segona meitat del segle XX. Des de Sueca, començant gairebé del no-res, enmig d'un franquisme ambiental i real com a mínim ridícul, va inventar gairebé tot sol unes quantes coses. En primer lloc, i el més important, es va inventar a ell mateix com a home de lletres, com a erudit, com a intel·lectual amb vocació d'influir. En segon lloc, va inventar o repensar de cap i de nou la nació valenciana i, com a concepte indestriable, la idea política de Països Catalans, dues operacions indestriables, tot i que la primera va quallar i la segona no. En tercer lloc, va inventar un estil literari i de pensament a cavall entre l'assagisme i el periodisme, escèptic i irònic, però també compromès i cívic, un exemple que ha fructificat. Aquest conjunt d'operacions conformen el que hauríem de qualificar de fusterianisme, una visió particular del món, del país i del propi entorn cultural producte d'una època que, tot i la seva limitada repercussió popular, ha tingut continuïtat en el temps, sobretot en el món de la cultura.

Sense Fuster, la cultura catalana i el País Valencià haurien trigat més a sortir de la mediocritat del franquisme, a reconnectar amb Europa, a pensar-se autònomament i amb plena llibertat. Fuster es va proposar ser un pensador europeu, amb interessos universals, i ho va aconseguir plenament. Un dels primers a reconèixer-li l'alçada i el mèrit va ser Josep Pla, amb qui des de la diferència ideològica va establir una forta amistat fruit de l'admiració mútua. El de Sueca no se'n va sortir en la seva visió política nacional, però tant ell com el de Palafrugell van fer una tasca incansable per salvar els mots, per rellançar la cultura catalana, per inserir-la en el gran corrent de la cultura global, per enllaçar passat i futur.

Homenatjar Fuster en el seu centenari, com s'està fent tant des del País Valencià com des de les Balears i Catalunya, és necessari i és interessant: és donar-nos una oportunitat, és fer-nos un fabulós regal col·lectiu. Per molt que en vida refusés els homenatges, li hauria agradat. I li hauria agradat que es fes no per santificar-lo, sinó per dialogar-hi. Això és el que s'està fent. Cada país a la seva manera, però tots alhora. Des de l'ARA ens hi hem afegit amb un acte al Palau de la Música Catalana. I la qüestió és que Fuster dona per a molt. Ell mateix deia que el vessant polític només abraçava un 10% de la seva obra. Queda molt Fuster per redescobrir, doncs. No te l'acabes: va parlar i pensar sobre tot, amb una aguda intel·ligència, amb sentit de l'humor i de la realitat, amb distància escèptica i alhora amb passió i conviccions, per molt que les amagués. Llegir-lo és passar-s'ho bé, és descobrir un univers mental i erudit ric i divers. La reedició de la seva obra, en la qual estan participant segells molt diversos, ha de servir per tornar-lo a situar com el referent cultural imprescindible que és. Perquè, tal com deia ell, "ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses»". Que ho segueixi sent per molts anys.