Joan Carles I torna a Espanya, on finalment la justícia ha deixat d'empaitar-lo. Ja té via lliure, ni que sigui per la porta petita, sense pompa ni oficialitat. Tacat però perdonat. L'escenificació serà una regata campechana a la perifèria gallega: efectista morbo popular. És a dir, soroll de glamur decadent amb el qual tapar un escàndol que una justícia benèvola a poc a poc ha anat minimitzant. Per als tribunals i per a Hisenda, el rei emèrit ha passat a ser comissionista emèrit, amb els deutes saldats. No se li demanaran més comptes. Pilota passada. Explicacions? Tot apunta que la demanda del president espanyol quedarà en l'aire com l'eco d'una pregunta retòrica. Al març la Fiscalia espanyola va constatar que hi havia hagut frau, però que no es podia perseguir per la inviolabilitat del rei i la prescripció dels delictes. Amb la justícia suïssa, on els acusats eren els testaferros de l'emèrit, havia passat el mateix: es va tancar el cas per falta de proves concloents, però el fiscal va assegurar que hi havia hagut irregularitats.
A partir d'ara es tracta de jugar la carta mediàtica d'un home caduc que ja ha pagat prou pels seus pecats, pels seus errors. "No volverá a ocurrir". Gairebé com si fes llàstima. Que pugui morir tranquil en terra hispànica. I de passada se suposa que així es neteja definitivament la imatge d'una monarquia que, per si de cas, continuarà sent inviolable, tal com l'acord explícit PSOE-PP assegura. Punt final. La Corona no es toca. Els dos grans partits tanquen files amb un final condescendent per al pare com a tallafoc per al futur del fill, Felip VI. Amb la continuïtat borbònica no s'hi juga, toca remuntar el prestigi i la popularitat d'una institució massa tocada, un pilar de l'Estat que cal apuntalar. I certament que ha trontollat. De Joan Carles, l'important va ser el seu rol de monarca democràtic durant la Transició: és per això que ha de passar a la història; la segona i llarga part del mandat, marcada pel seu opac i il·legal enriquiment particular, millor oblidar-la, oi? No pel bé de la democràcia, ni de la justícia, ni de la transparència, sinó pel bé d'Espanya, esclar. Una peculiar concepció del patriotisme.
A l'emèrit només li queda oberta una causa al Regne Unit. Un front judicial que està lluny de tancar-se i que l'ha deixat a un pas de judici per assetjament a Corinna Larsen. Peccata minuta. El seu exili daurat ja s'acaba. No passa així amb altres ciutadans de l'Estat, com ara el raper mallorquí Valtònyc, que precisament aquest dimarts ha conegut que la justícia belga rebutja extradir-lo a Espanya. Una victòria que, tanmateix, no li permetrà ni viatjar a cap altre país europeu, pel perill que es cursi una nova petició d'extradició, ni encara menys tornar a l'Estat, on hauria de complir la condemna per enaltiment del terrorisme i injúries greus a la Corona. El contrast és clamorós, un contrast que també es pot aplicar als exiliats independentistes, implacablement assetjats per una justícia espanyola que sí que ha sabut trobar les escletxes per girar full amb l'exmonarca.
