Israel tritura simbòlicament la carta de l'ONU, que aprova simbòlicament l'estat palestí
Ha estat un dia de símbols a l'Assemblea General de l'ONU. Un d'aquests símbols ha estat la votació històrica d'una resolució que anima el Consell de Seguretat a reconsiderar l'admissió de Palestina com a estat membre de ple dret. L’enuig de la majoria dels països (143) amb Israel i els Estats Units –que eren, de fet, els destinataris de la resolució, ja que són ells els que ho veten una vegada i una altra al Consell de Seguretat– és cada cop més evident. Els vots dels Estats Units i Israel van ser dos dels nou vots en contra, però també s’hi ha de sumar l’Argentina, amb un Milei totalment alineat amb el govern de Benjamin Netanyahu, Txèquia, Hongria, Micronèsia, Nauru, Palau i Papua Nova Guinea.
Aquest document, però, és simbòlic perquè, com ha explicat l’ambaixador adjunt dels Estats Units davant l’ONU, Robert Wood, la resolució quedarà en res perquè els Estats Units no hi votaran a favor fins que no hi hagi un “acord sobre el tema entre les dues parts”. Ara mateix és tant com dir mai. El mateix que li ha dit, també, Antony Blinken, el cap de la diplomàcia estatunidenca, al ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel Albares, de visita ahir a Washington. Espanya, Irlanda, Eslovènia i Malta tenen previst reconèixer l’estat palestí aquest mateix mes, sembla que el dia 21, i el viatge s’ha llegit com un avís previ als aliats nord-americans perquè no hi hagi problemes posteriors.
L’altre símbol del dia ha estat la performance de l’ambaixador israelià, Gilad Erdan, que va triturar en una petita màquina transparent la carta de les Nacions Unides. Ho va fer dient que són els altres els que l’han esmicolat, però la lectura del món és que ha demostrat gràficament el que pensa Israel dels drets humans i de la carta de l’ONU que va crear, precisament, l’estat que tant diu defensar.
Això sí, de la votació, Palestina en surt una mica millorada, perquè ara tindrà seient i opció de proposar i participar en l’Assemblea, tot i que segueix sense tenir dret a vot. És una trista victòria si tenim en compte que, més enllà dels símbols, la realitat és que l’atac a Rafah continua: cada dia hi ha desenes de civils assassinats que se sumen als prop de 35.000 morts des de l’inici de la invasió. El tancament dels passos fronterers està tornant a portar els hospitals i els serveis bàsics a mínims després d’un lleuger i insuficient alleujament les últimes setmanes.
Mentrestant, creixen les protestes d’estudiants arreu del món –també a Barcelona–, i sembla que aquest cop Joe Biden s’ha posat més fort amb Netanyahu amenaçant amb deixar d’enviar-li armament si no renuncia a ocupar del tot Rafah. Veurem si ho compleix. El primer ministre israelià ja hi ha tret ferro i ha assegurat orgullós que continuaran fent el que vulguin. És tota una humiliació per a Biden, que, a més, veu com el votant demòcrata està cada cop més neguitós amb les imatges del genocidi a Gaza. Cal encara més pressió internacional a tots els nivells, i aquí els Estats Units són fonamentals per aconseguir aturar aquesta barbàrie i obligar Israel a acceptar un alto el foc que doni treva a tant de sofriment.
