L'onada de bombardejos que Israel va dur a terme contra posicions de Hezbollah al Líban dilluns a la matinada és l'operació més mortífera des de la invasió terrestre del 2006 i prefigura un escenari de guerra total a la regió. El balanç és de més de 490 morts i més de 1.600 ferits, la majoria civils, tot i que també hi ha comandaments de la milícia proiraniana entre les víctimes. Aquest és, de fet, l'escenari que buscava el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que ha avisat la seva població que s'acosten "dies difícils", un eufemisme per descriure el que ja és un nou conflicte bèl·lic a la regió després d'obrir un segon front al Líban. No hi ha dubte que Israel està aprofitant les operacions de represàlia pels atacs de Hamàs del 7 d'octubre passat per cobrar-se totes les factures pendents amb els seus enemics a la regió. L'operació seria, en termes metafòrics, una puntada de peu a un vesper, cosa que sempre és perillós.
D'entrada, els bombardejos han submergit el Líban en el caos i han provocat l'èxode de desenes de milers d'habitants, que miren de fugir abans que Israel entri per terra al país i el converteixi en un escenari de guerra urbana com ja ha passat abans amb la Franja de Gaza. El potencial desestabilitzador del Líban, però, és pitjor que Gaza, perquè inclou l'altre gran actor de la regió, l'Iran. Aquest és el gran temor de la comunitat internacional: un enfrontament obert entre l'Iran, un país amb gairebé 90 milions d'habitants, i Israel seria un escenari apocalíptic (i més tenint en compte les sospites sobre si Teheran ha desenvolupat armes nuclears). Però el més greu seria que aquest conflicte representaria a la perfecció el que el teòric Samuel P. Huntington va batejar com a "xoc de civilitzacions" el 1992: Occident contra el món musulmà.
Urgeix, però, evitar aquest escenari de totes totes, i l'Assemblea General de l'ONU que se celebra aquesta setmana hauria de centrar els seus esforços en aquest objectiu. Una guerra d'aquestes característiques no faria més que augmentar l'odi del Tercer Món cap al Primer, i fracturaria encara més les societats occidentals, de les quals els musulmans són també una part indissoluble. Tot plegat dibuixa un escenari catastròfic d'odi entre comunitats, el caldo de cultiu ideal per a les extremes dretes de tot el món.
Els diferents actors del conflicte del Pròxim Orient han de tornar a la taula de negociació, a la via diplomàtica, i adoptar postures realistes per fer possible la convivència. Segurament ara, quan ens arriben imatges de nens ensangonats entre les runes de Gaza i Beirut, pot sonar com un missatge ingenu i càndid. Però quina és l'alternativa? Quina pau serà possible després d'una guerra que potencialment pot provocar centenars de milers de morts? La pau dels vencedors, en el cas que fos Israel, no seria mai ni total ni justa. I això un poble que ha patit històricament tant com el jueu hauria de saber-ho.
