Israel ha passat de ser vist com a víctima a ser vist com a botxí
Israel pot fer el que vulgui. Aquesta és la primera conclusió del que ha passat aquest any, des que el 7 d’octubre del 2023 un atac de Hamàs per terra, mar i aire va matar a Israel unes 1.200 persones, va agafar 251 ostatges i va demostrar les fissures dels serveis d’intel·ligència i l’exèrcit en teoria més prestigiós del món. D’aquella massacre, condemnada enèrgicament per gairebé tots els països, Israel en va sortir humiliat. Però la seva reacció, que ha estat totalment desproporcionada i ja ha costat la vida, pel cap baix, de 42.000 palestins a Gaza –tot i que revistes com The Lancet fan càlculs que més que quadrupliquen les víctimes–, ha impossibilitat qualsevol mena d’investigació interna o de cerca de responsabilitats. Al contrari, l’escalada de violència ha anat augmentant cada cop més i, lluny de qualsevol autocrítica, el to del govern de Benjamin Netanyahu, amb el suport dels partits religiosos nacionalistes i la ultradreta, s’ha anat radicalitzant.
I si ja històricament els governs israelians han depreciat les resolucions de les Nacions Unides, en aquesta guerra el menysteniment ha estat encara més contundent, amb atacs i acusacions contra les agències de l’organisme i crítiques i vetos al secretari general. De fet, el gest d’assassinar el líder de Hezbollah de manera gairebé paral·lela al seu discurs a Nova York davant l’ONU ja és una prova que no pensava fer cas de les peticions de molts països d’un alto el foc.
Però més enllà del desdeny cap a l’organisme multilateral, el que ha quedat clar també és que ni tan sols el seu principal aliat, els Estats Units, el pot contenir. Gairebé totes les crides a un alto el foc, i a abaixar l’escalada, han estat ignorades i, pel que s’està veient, l’administració de Joe Biden, que no té una especial bona sintonia amb Netanyahu, s’ha vist forçada a fer seguidisme i a justificar els fets consumats malgrat que això li provoqui també problemes interns.
Europa també està dividida en aquesta qüestió, i la seva capacitat de pressió s’ha demostrat inexistent. Ni tan sols els països àrabs, més enllà de l’Iran i els seus aliats, han tingut una resposta contundent a l’atac i, per exemple, tant el Marroc com els Emirats mantenen les relacions diplomàtiques amb Israel.
La sensació per a la major part de l’opinió pública mundial, doncs, és que Israel pot actuar fora de les regles comunes en un nivell inèdit en una democràcia. Netanyahu, ara com ara, pot fer el que vulgui sense que ningú li tussi, cosa que repercuteix en el desprestigi dels valors de defensa dels drets humans que semblaven haver-se imposat en les relacions internacionals.
Però Israel no és una societat homogènia, i seria molt perillós que tot això servís per estigmatitzar tot un país. Al contrari, hi ha moltes veus i sensibilitats i, precisament, la polarització anterior al 7 d’octubre explica, segons molts analistes, la fugida cap endavant del govern actual. En un context històric d’antisemitisme real però que Netanyahu ara està utilitzant per silenciar crítiques legítimes, el problema és que fins i tot bona part dels ciutadans dels països aliats, que no simpatitzen en absolut amb el fanatisme religiós que en part combaten, veuen que el càstig als civils palestins ha estat tan cruel que al llarg d’aquest any Israel ha passat de ser vist com a víctima a ser vist com a botxí.
