Una investidura agònica no és el millor començament

Avui hauríem de sortir tots plegats de dubtes i saber si hi haurà un govern de Junts pel Sí encapçalat per Artur Mas o si finalment caldrà afrontar l’incert escenari de la repetició de les eleccions. Hi ha un consens general que aquests tres mesos han suposat un fort desgast per a la base social independentista, que ha vist com la victòria electoral en escons del 27-S derivava en un vodevil sobre la formació d’un nou Govern. L’assemblea de la CUP de la setmana passada, en què es va produir l’insòlit empat a 1.515 vots entre partidaris i detractors d’investir Mas, va ser el colofó estrambòtic a un procés molt desafortunat que s’ha allargat massa en el temps.

Ara ens trobem abocats a unes noves eleccions o a una investidura agònica, en l’últim minut, que no garanteix cap tipus d’estabilitat parlamentària. Certament no és el millor començament per a una legislatura de 18 mesos en què s’han d’afrontar reptes de dimensions colossals, com els objectius socials fixats en el pla de xoc (al qual ha renunciat la CUP, que ha tirat per la borda el fruit de tres mesos de negociacions), la construcció d’estructures d’estat o l’inici d’un procés constituent. Més enllà de la fórmula per la qual es decanti avui la CUP, si finalment hi ha govern, les pròximes setmanes caldrà explorar fórmules per assegurar tant l’estabilitat de l’executiu com la recuperació de l’estat d’ànim independentista. Perquè un govern feble, assetjat i qüestionat pot arribar a ser contraproduent en un context com l’actual.

Paral·lelament, l’experiència d’aquests tres mesos demostra la dificultat de la CUP per traslladar a la política institucional els seus mètodes de presa de decisions. Sobretot perquè al final la militància s’ha vist abocada a un mer debat sobre noms (Mas sí, Mas no) i no sobre continguts, que era el que havia defensat d’inici. Haver convertit la figura d’Artur Mas en el centre del debat ha sigut un error que la CUP pot pagar car, fins i tot a nivell intern. La primera regla per fer política és fer una adequada valoració de quina és la correlació de forces. En cas contrari hi ha perill d’estavellar-se.

Sigui com sigui, aquest temps d’incertesa també ha sigut una cura d’humilitat per a cert independentisme, que somiava en una via ràpida i expedita cap a l’estat propi, i que ara ha hagut d’admetre que el camí serà llarg i costerut, amb obstacles i fins i tot amb retrocessos. Però assumir el principi de realitat mai ha de ser vist com una derrota, sinó com una oportunitat per redefinir estratègies i objectius, per llegir millor el moment històric, i compassar l’acció política a un ritme que permeti aplegar una majoria social sòlida. Passi el que passi avui, doncs, serà l’inici d’una nova etapa en què el més important serà aprendre dels errors per no repetir-los.