Inseguretat alimentària a la Catalunya d’avui
La realitat de la gana conviu amb la dels milers de tones de menjar que es malbaraten cada dia
El concepte d’inseguretat alimentària només es feia servir fins ara per descriure situacions dels països en vies de desenvolupament, però la crisi ha obligat a importar-la a realitats com la de la Catalunya d’avui. La Creu Roja va presentar ahir un informe en què afirma que més del 90% de les persones que atén pateixen alguna situació d’inseguretat de les descrites pels organismes internacionals. Això vol dir, ras i curt, que cada cop hi ha més gent que opta per menjar menys i pitjor per raons purament econòmiques.
Aquestes dades formen part del 8è estudi de l’Observatori de Vulnerabilitat de la Creu Roja a Catalunya i ofereix un panorama molt preocupant. L’estudi, basat en una enquesta a un miler de famílies amb fills en risc d’exclusió social, reflecteix que només el 39,4% d’aquestes famílies tenen una dieta òptima, i que un 16,5% admeten que els seus fills han passat gana en algun moment. És difícil calcular quanta gent hi ha a Catalunya en aquesta situació, però és evident que cada cop hi ha més indicadors que assenyalen que la crisi econòmica, de la qual tot just es comença a sortir, ha deixat cicatrius profundes en el cos social fins al punt de fer reaparèixer problemàtiques que semblaven superades en un país del Primer Món. La realitat de famílies condemnades a racionar el menjar (normalment els pares se sacrifiquen pels fills) o a renunciar a la quantitat de proteïnes que marquen els estàndards sanitaris com a estratègia per fer durar més els escassos diners de què disposen, conviu amb la de tones i tones de menjar que cada dia supermercats i restaurants llencen als contenidors.
Garantir uns mínims alimentaris hauria de ser un dels pilars d’una política social avançada, sobretot quan hi ha la possibilitat de fer-ho a un cost pròxim a zero. Iniciatives com la del Banc dels Aliments, que cada any mobilitza milers de voluntaris en el Gran Recapte, demostra que la població és cada cop més conscient de la importància de fer de l’accés als aliments un dret bàsic i de declarar la guerra al malbaratament innecessari. Perquè la gana hauria de ser un mer record de l’època de la postguerra, l’estraperlo i els cupons de racionament.
