L'escalfament global ja és aquí: què fem per pal·liar-lo?
Fins ara encara hi havia qui tenia dubtes sobre si l'escalfament global era producte de l'home o un fenomen cíclic de la mateixa natura. Ara ja no hi ha dubtes. El Panel Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC en anglès), principal grup de treball sobre el tema, en el qual han participat 234 autors de 66 països i que compta amb l'aixopluc de l'ONU, acaba de fer públic un informe demolidor que sens dubte marcarà un abans i un després. El que diu l'informe, molt extens i que requerirà temps per extreure'n totes les conseqüències, és bàsicament que ja ha quedat demostrat que la crisi climàtica l'ha provocat l'activitat humana i que a hores d'ara ja n'estem patint directament alguns dels seus pitjors efectes, com ara la pujada del nivell del mar, que seran irreversibles durant segles "o mil·lennis". Hem fet tan tard, tot i estar avisats, que els experts consideren que ja és inevitable que la temperatura mitjana pugi 1,5 graus el 2040: només si ara mateix es comencen a prendre mesures dràstiques de reducció d'emissions de CO2, i es posen tots els recursos disponibles per captar-ne també de l'atmosfera, es podrà aconseguir que a finals de segle es torni a abaixar la temperatura per deixar-la en 1,4 graus de pujada. Tenint en compte que l'augment actual és d'1,1 graus i que ja n'estem veient alguns dels efectes dramàtics en forma d'incendis, sequeres o inundacions, el panorama amb el qual haurem de conviure no és gaire engrescador.
L'informe parla també dels pitjors escenaris si no fem res, però potser amb el que ja tenim al damunt n'hi ha prou per començar a parlar de quines mesures cal prendre sense demora. Potser ens estem equivocant de debats i el que hauríem de discutir no és si es necessita una inversió per ampliar el Prat, sinó com desviem el tren que circula per la costa i com protegim les nombroses poblacions i infraestructures que, sense cap mena de dubte –ara ja ho sabem– d'aquí poques dècades estaran exposades a temporals extrems. Hi ha canvis necessaris que, malgrat ser urgents, sabem que necessiten molt de temps de planificació i d'execució. L'oportunitat que donen ara els fons europeus, pensats precisament en clau de sostenibilitat, haurien de ser l'empenta per imaginar tot un seguit d'actuacions ambicioses que ajudin a revertir i protegir la població i el territori del que ens pot caure a sobre.
Es parla molt de les mesures per reduir les emissions, gairebé totes enfocades a prohibir o multar els agents emissors, siguin vehicles, indústries o ciutadans, però al mateix temps que s'ha d'intensificar al màxim aquesta estratègia caldria també començar a posar-ne en marxa d'altres per pal·liar el que ja tenim aquí. L'experiència de la pandèmia ens hauria de servir per, almenys, dues coses. U: per entendre que la inversió preventiva és fonamental –possiblement moltes morts s'haurien pogut evitar en la primera onada si el sistema de salut hagués estat més robust–. I dos: els científics saben el que diuen i només ens n'hem pogut començar a sortir gràcies al seu esforç, tant dels de la recerca clínica com dels de la farmacèutica.