Què fem amb els infants sense família?

La setmana passada va ser notícia l'abandonament d'un nadó que no arribava a dos mesos al mig del carrer, al barri de Sants de Barcelona. L'havien deixat en una bossa. És un cas extrem que fa visible una realitat dura: hi ha molts infants als quals els seus pares biològics no tracten bé o no saben com tractar. Nens mal atesos, en situacions límit. Això està passant ara i aquí, a Catalunya. Què n'hem de fer? ¿Estem preparats, com a societat, per donar aixopluc a aquests nens i nenes? Fa prou l'administració? Què fem tots nosaltres?

En aquests moments, mig miler d'infants no troben una família d'acollida. Segons la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, a Catalunya tenim una "crisi d'acollida". Giménez-Salinas ha fet una crida per aconseguir més famílies d'acollida, una figura tan necessària com desconeguda. Per què no se'n parla més? Els qui es presten a aquest voluntariat són realment herois moderns: suposa un compromís personal molt gran, una responsabilitat indubtable –estem parlant d'infants– i un esforç evident. El reconeixement que reben de la societat, més enllà dels seus cercles íntims, sovint és nul. En canvi, fan una feina cabdal davant un problema que va a més.

Aquests menors maltractats pels seus progenitors són la baula més feble de la vulnerabilitat social fruit d'una crisi econòmica que s'allarga. Són nens i nenes que, per raons molt diverses, sovint lligades a situacions familiars de precarietat, no convé que segueixin amb les seves famílies biològiques. No convé perquè no està garantida la seva integritat física –hi ha casos de violència– i emocional, la seva educació, la seva alimentació, la seva salut. Un cop es detecta una situació delicada d'aquest calibre passen a ser tutelats per l'administració i d'entrada van a parar a un centre públic d'acollida. Però no és un ambient ni un espai on s'haurien de quedar gaire temps: per molt ben tractats que hi estiguin, els faltarà sempre el caliu familiar, els faltaran uns pares, una cura personalitzada, un afecte. El millor és que alguna altra família voluntària els aculli.

Però el sistema no acaba de funcionar prou bé perquè això passi en tots els casos. Ja d'entrada, els procediments de detecció de casos són insuficients. Actualment hi ha 10.000 menors sota el radar dels serveis socials, però els serveis de detecció i prevenció de risc i acompanyament no donen l'abast. Falten molts mitjans, molt personal. La direcció general de l'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) tutela avui 8.500 menors a Catalunya, dels quals 4.900 (un 57,5%) viuen en centres, un dels percentatges més alts de tot l'Estat. D'aquests, més de 200 són menors de 6 anys, cosa que va en contra del que prescriuen les directrius de l'ONU i la mateixa llei catalana del 2015. Tret dels anys de la pandèmia, el nombre de menors tutelats no ha parat de créixer. El problema s'està fent cada cop més gran. I col·lectivament no estem fent prou per resoldre'l.