L'independentisme i el comiat de Cuixart
L'anunci de Jordi Cuixart, amb el qual posa fi a la seva presidència al capdavant d'Òmnium, és un gest prou explícit sobre la necessitat de renovar els lideratges polítics de l'independentisme. De fet, el mateix Cuixart ja havia insinuat fa mesos, en una entrevista en aquest diari, que s'havia de començar a pensar seriosament en recanvis de noms. Al final ha sigut ell qui ha decidit fer un pas al costat i així donar exemple. Mai no és fàcil acceptar que un mateix no és imprescindible. I més en el cas d'un president que ha fet créixer espectacularment l'entitat en nombre de socis –va assumir el càrrec quan n'hi havia 55.000 i ara el deixa amb 190.000 socis– i que, enmig de la derrota post 1-O del 2017, ha aconseguit preservar-la en un terreny de neutralitat constructiva dins la greu fractura que llasta un sobiranisme incapaç per reformular una estratègia de futur compartida.
De fet, si algú s'ha caracteritzat, des de la discreció, per intentar reconstruir amplis consensos ha estat Òmnium Cultural, però és evident que no se n'ha sortit. La distància entre els diferents líders, tant estratègica com personal, es manté gairebé inamovible. I, malgrat el Govern de coalició entre ERC i JxCat, amb la bel·ligerància entre partits, aquesta distància es trasllada sovint de forma descarnada a les xarxes socials a través dels seus seguidors, i en termes polítics es fa evident amb una taula de diàleg amb l'Estat de la qual mig Govern està absent i hi està explícitament en contra. Aquest és, per desgràcia, el terreny de joc d'avui, un autèntic camp de batalla on, en lloc de companys de viatge des de posicions ideològiques i estratègiques diverses, hi ha enemics, traïdors i botiflers.
Però amb el seu adeu, Cuixart, més que tirar la tovallola –cosa que no s'adiu gens amb el seu tarannà–, sembla que vulgui llançar un toc d'atenció que serveixi de revulsiu. Alhora, amb la proposta del filòsof Xavier Antich com el seu relleu a la presidència d'Òmnium, deixa clar que l'entitat mantindrà el rumb a la recerca d'una entesa entre famílies ideològiques diverses, i que ho farà des d'una idea de país inclusiu, de portes obertes a totes les sensibilitats –més enllà de perímetre independentista– disposades a sumar esforços per una Catalunya que pugui decidir el seu futur en llibertat, que assumeixi la llengua catalana com un patrimoni col·lectiu i que tingui un projecte ambiciós de societat oberta i inclusiva.
Cuixart, que va assumir el càrrec el 19 de desembre del 2015, va ser tancat entre reixes el 16 d'octubre del 2017 i va sortir definitivament de la presó el 23 de juny del 2021, després de ser indultat: haurà passat, doncs, més de la meitat de la seva presidència d'Òmnium a la presó. Una experiència que ha accentuat el seu gandhisme, una manera de fer que és segurament el llegat més important que deixa, sempre volgudament allunyat de les picabaralles partidistes, sempre amb voluntat de sumar la societat civil als grans debats de país. Ara falta veure si partits i entitats llegeixen aquest llegat i responen al gest del president sortint d'Òmnium.