La impotència de Llarena li fa veure delictes on no n'hi ha
Segurament era esperable, però no per això és menys greu. El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena no es creu els arguments que li van donar els Mossos per justificar el seu fracàs a l'hora de detenir Carles Puigdemont el dia 8 d'agost, quan l'expresident va protagonitzar un breu acte públic a l'Arc de Triomf, i remet l'informe policial als jutjats de Barcelona perquè investiguin si hi va haver delicte. D'alguna manera, Llarena dona per fet que hi va haver un conxorxa entre el govern de Pere Aragonès i Junts per evitar la detenció de Puigdemont, i burlar així la pretensió del jutge d'empresonar-lo. Però per fer una acusació tan greu caldrien proves que ara mateix no existeixen.
A hores d'ara l'explicació més creïble és també la més simple: els Mossos no van preveure que l'expresident podria actuar d'aquella manera i per això van dissenyar un operatiu destinat a realitzar una detenció discreta i fins i tot "institucional", és a dir, dins del Parc de la Ciutadella, on hi havia agents d'alt rang preparats per fer-ho, i no enmig de la gernació que s'havia congregat per veure'l a l'Arc de Triomf. El rostre desencaixat que l'endemà va mostrar el llavors número 1 dels Mossos, Eduard Sallent, i els atacs a Puigdemont (a qui va arribar a comparar amb Jimmy Jump) fan molt difícil de creure la tesi de la conxorxa i demostren que més aviat hi va haver un excés de confiança de la cúpula dels Mossos en la informació que se'ls havia traslladat des de l'entorn de Junts.
Per això investigar sense tenir cap prova incriminatòria la cúpula dels Mossos per un error com aquest, per molta repercussió pública que tingués, és un disbarat només atribuïble a l'ànim de venjança que sembla guiar Llarena en totes les seves actuacions contra l'expresident. El jutge del Suprem s'ha sentit humiliat en moltes ocasions des que es va fer càrrec de la causa. Tant per la negativa de Bèlgica i Alemanya a entregar Puigdemont per ser jutjat per un delicte de rebel·lió, com per la protecció extra que va suposar la seva elecció com a eurodiputat. I és lògic que sentís impotència quan va comprovar la fugida de l'expresident després de veure'l per la televisió en territori espanyol. Però això no ha d'interferir en l'acció legal d'un jutge.
Malauradament, tota l'acció de la justícia pel que fa a la causa contra l'independentisme català ha estat tacada pel mateix: en els seus escrits els jutges s'han extralimitat, han barrejat opinions polítiques amb arguments jurídics, i en definitiva ha semblat que actuaven més des d'un cert ressentiment personal o com a salvadors de la pàtria que com a professionals del dret. Va passar el mateix amb l'escrit del Tribunal Suprem en què justifica la seva no aplicació de l'amnistia a Puigdemont i la resta de processats pel delicte de malversació. Per no parlar dels àudios del jutge Aguirre vantant-se d'influir en la redacció de la llei d'amnistia amb els seus escrits sobre la trama russa. El cas és que, pensant-se que defensaven la unitat d'Espanya, el que han fet és malmetre greument la imatge de la justícia.
