No hi ha dubte que aquesta legislatura està resultant un autèntic suplici per al PSOE, per molt bona cara que vulguin posar a la Moncloa. Cada votació es converteix en un Vietnam i els partits del govern han patit sonores derrotes parlamentàries. L'últim episodi ha estat el de l'esmena pactada entre el PP i Junts per treure l'impost a la producció elèctrica. Tot això forma part del joc parlamentari i és producte del fet que el govern està en minoria parlamentària i no té un acord d'estabilitat amb les forces que li donen suport, cosa que ja passava en l'anterior legislatura, per cert. Però ara hi ha un partit, que és Junts, que li posa un preu més alt i, a més a més, comparteix certs posicionaments amb l'oposició de dretes.
Ara, però, s'acosta el moment de prendre una decisió important, que és la de donar o no suport als pressupostos de l'Estat i també als de la Generalitat. Carles Puigdemont va alertar dilluns el PSOE que les coses anaven malament i que calia un canvi radical per tornar-les a encarrilar. I aquest dimecres Míriam Nogueras li ha demanat directament a Pedro Sánchez que "mogui el cul i pagui el que deu als catalans". En paral·lel, ERC també ha apujat el to contra Salvador Illa al Parlament, i el seu portaveu, Josep Maria Jové, ha posat com a condició per continuar negociant revertir l'acord sobre el 112 que hi inclou la Guàrdia Civil i la Policia Nacional.
Anem a pams. A Madrid és cert que Junts té motius per queixar-se i desconfiar del PSOE, però la seva obligació és fer el mateix que va fer amb la investidura, és a dir, negociar i negociar bé fins a aconseguir un bon acord, amb guanys tangibles per a Catalunya. I el PSOE, per la seva part, s'ha de posar les piles per complir els acords, per exemple pel que fa al traspàs de les competències sobre immigració (pactat amb Junts) o a la condonació d'una part del deute del FLA que té la Generalitat (pactada amb ERC).
Tibar la corda forma part del joc polític, i cap actor ha decidit trencar-la, fins ara. Això és així perquè tant ERC com Junts saben que és molt millor per a Catalunya tenir un govern de l'Estat que depèn dels seus vots per tirar endavant les seves propostes que no pas un del PP i Vox que, a més de no necessitar els vots de l'independentisme, seria hostil a les reclamacions catalanes. En tot cas, cal ser inflexible en la demanda que es compleixi el que s'ha pactat, i pragmàtic en les negociacions d'uns comptes que haurien de servir per dissipar els dubtes sobre la continuïtat de l'executiu de Sánchez.
No en va, durant el primer semestre de l'any que ve s'hauran de pactar les línies mestres del nou finançament català, i és probable que tant l'executiu espanyol com el català no vulguin entrar a fons en aquesta qüestió fins que tinguin lligats els respectius pressupostos. Aquesta, però, serà la negociació clau que ha de servir de veritat per millorar la vida dels catalans reforçant la suficiència financera de la Generalitat. Però per arribar amb bones perspectives a aquest moment, abans caldrà restaurar una confiança que ara mateix sembla trencada.
