La immigració canvia de rutes, no s’atura
L'arribada de migrants a les illes Canàries no para de créixer i s'ha incrementat de manera considerable aquest any. Segons dades de Frontex, el creixement ha estat del 154% entre el gener i el juliol, i assoleix les 21.620 arribades. És un augment important que preocupa les autoritats canàries, que lògicament reclamen l'ajuda del govern espanyol i de la resta de comunitats per gestionar tant l'atenció immediata com també el repartiment de les persones que reclamen asil i els menors no acompanyats. El president canari, Fernando Clavijo, i el president espanyol, Pedro Sánchez, es van reunir aquest divendres a La Palma amb aquest tema sobre la taula i, de moment, en va sortir només la promesa d'una ajuda extraordinària de 50 milions d'euros més i el compromís d'intentar convèncer el PP perquè accepti el repartiment d'immigrants menors entre comunitats.
Els populars reclamen en genèric més mesures per frenar la immigració il·legal, però obliden que, més enllà de les raons estructurals que l'expliquen, això no està totalment en mans del govern espanyol. De fet, les raons d'aquest augment a les Canàries s'ha de buscar en les solucions que es van trobar per aturar l'arribada de pasteres al Mediterrani central. El juliol de l'any passat, la Comissió Europea va prometre a Tunísia 1.000 milions a canvi d'impedir la sortida de migrants des de les seves costes i, tot i que encara és la principal ruta d'arribada a Europa de pasteres, segons el govern italià aquest any s'han reduït les entrades de pasteres des de Líbia i Tunísia un 62,5%.
El que passa, però, és que l'estratègia que ha funcionat en una zona és el motiu que fa que creixin les rutes alternatives. Així, com hem vist, s'han disparat les arribades a les Canàries i també han crescut un 57% la ruta entre Turquia i Grècia i un 75% la terrestre dels Balcans. És a dir, si no poden passar per un lloc busquen la manera de passar per un altre. I és que els migrants que venen, en la seva gran majoria, ho fan perquè no tenen cap més opció, ja que als seus llocs d'origen estan en perill per conflicte armat o persecució –en conjunt, les nacionalitats més nombroses dels migrants són l'Afganistan, Síria i Mali– o perquè la pobresa hi és tan extrema que és l'única solució possible. Així, el mite que la majoria venen atrets pel miratge de la societat de consum funciona només en part. La immensa majoria dels que es juguen la vida al mar –enguany n'han mort més de 1.300 ofegats, que se sàpiga– ho fan perquè és l'única manera que tenen de sobreviure.
Les solucions, doncs, no passen només pel control fronterer, que s'ha multiplicat els últims anys, ni tampoc s'acabarà només arribant a acords amb tercers països perquè facin de carcellers o de bloquejadors de les rutes cap a Europa, com insistirà Sánchez la setmana que ve en el seu viatge al Senegal, Mauritània i Gàmbia, tres dels països d'origen d'on surten més migrants que arriben a les costes espanyoles. Caldria una mirada més àmplia per canviar algunes de les polítiques globalitzadores que han beneficiat els productors europeus però han empobrit altres països, i també augmentar la política d'asil en els casos de països en què clarament hi ha situació de risc, com és el cas, per exemple, de les dones afganeses.
