Amb l'anunci de la seva sortida del govern espanyol, Pablo Iglesias mata uns quants ocells d'un sol tret. El seu lideratge dins d'Unides Podem feia temps que tenia detractors, se sentia personalment incòmode amb el seu rol al govern de coalició amb el PSOE d'un Pedro Sánchez que ahir no va fer gaires escarafalls amb l'adeu del seu vicepresident segon i el partit podemista tenia necessitat d'un revulsiu electoral per evitar anar perdent perfil propi xuclat per la no sempre grata tasca de govern a l'ombra del socialisme. Deixar la Moncloa per fer front a Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid dona un pàtina d'efectisme a una retirada que altrament tindria aires de crisi tant de govern com de partit. Iglesias ha aconseguit bastir el seu pas al costat amb un objectiu heroic, èpic: convertir-se en l'esperança roja per frenar la candidata del PP més desacomplexadament en competència ideològica amb la ultradreta de Vox, a la qual no dubtarà a abraçar si arriba l'hora. D'aquesta manera, a més, espera fer-se fort a Madrid davant d'un PSOE descol·locat que ha vist com la suposada maniobra discreta d'iniciar a Múrcia l'abraçada de l'os al Ciutadans d'Arrimadas ha acabat amb els taronges en caiguda lliure (Sánchez, per tant, es queda sense el seu anhelat soci de centre liberal, avui en hores baixes), amb Ayuso enfortida com a nova estrella de la dreta i amb Podem tornant a entrar en competència directa amb els socialistes a les urnes.
La polarització torna a tenyir tota la política espanyola, si és que mai l'havia abandonat. En tot cas, ara encara més. Ayuso, que fins i tot es permet bromejar amb l'adscripció al feixisme, és garantia de radicalitat populista neoliberal, i precisament en la confrontació contra aquest terreny nacionalista dur és on Iglesias se sent còmode per erigir-se en mur de contenció ideològica contra una dreta que certament fa por i resulta preocupant. Paradoxalment, o no tant, Ayuso ha rebut el nou rival com una bona notícia: també ella se sent confortable en el xoc. Són les dues Espanyes enfrontades de sempre en versió segle XXI. I ja se sap que quan a Madrid es desferma el guerracivilisme, Catalunya ja pot començar a tremolar.
Així doncs, la batalla de Madrid del 4 de maig serà decisiva i marcarà el futur, no només d'Iglesias i Ayuso, no només del rumb que prenguin els seus respectius partits, sinó també de l'estabilitat de la coalició d'esquerres a la Moncloa i també, esclar, de l'evolució de la situació a Catalunya, que d'entrada veurà com qualsevol aproximació de diàleg s'allunya a l'espera del desenllaç a la capital de l'Estat. La qüestió catalana serà, sens dubte, una de les armes llancívoles que Ayuso utilitzarà per guanyar la partida a un Iglesias al qual no dubta a qualificar, amb altres paraules, de rojo separatista. L'Espanya plural i progressista que defensa l'encara líder de Podem i ara pròxim candidat a la Comunitat de Madrid mesurarà el seu suport ciutadà a la capital de l'Estat amb el projecte d'Ayuso d'indissimulat retorn a l'Espanya involucionista i al·lèrgica a la diversitat. I caldrà veure com se situa el PSOE del sempre tàctic Sánchez en aquesta dinàmica de confrontació que, d'entrada, el deixa fora de joc a Madrid.
