Història de dues ciutats (i d'una rivalitat)
Una de les novel·les més venudes de tots els temps és Història de dues ciutats, escrita per Charles Dickens el 1859. L'acció transcorre durant el segle XVIII, als albors del gran canvi provocat per la Revolució Francesa, i dibuixa una Londres endreçada, pacífica i tranquil·la, mentre que París apareix agitada, caòtica i conflictiva. Una rivalitat clàssica que Dickens va explotar escombrant cap a casa. La realitat, però, no devia ser tan senzilla. En el nostre racó peninsular d'Europa, la comparació recurrent és la de Barcelona versus Madrid. I també aquí les visions acostumen a ser interessades. Ara mateix, i des de fa un temps, s'està escampant la idea de la decadència barcelonina i de l'èxit madrileny. És realment així? Què diuen les dades? Doncs les dades el que mostren són dos models de ciutat (i de regió metropolitana) molt diferents. En síntesi, Madrid és més rica però té més desigualtats, i Barcelona passa per davant de Madrid en molts rànquings qualitatius rellevants mentre que Madrid la supera en uns quants de quantitatius igualment claus.
El que resulta evident és que, més enllà de qui hagi governat, el suport polític sostingut de l'Estat a la capital espanyola en les últimes dècades per fer-ne un gran pol d'atracció econòmica i cultural ha estat molt generós i ha donat resultat. El centralisme madrileny respecte al conjunt d'Espanya s'ha accentuat en democràcia malgrat el règim autonòmic. Això li ha permès atrapar, i en alguns casos avançar, la capital catalana, que un segle enrere havia fet en solitari el salt a la modernitat industrial i europea. Aquest sorpasso madrileny, però, no s'ha traduït en un canvi de mentalitat d'una ciutat més marcada pel pes del sector públic (el funcionariat hi és molt rellevant) que per la iniciativa privada i la creativitat.
El cas és que Madrid té més xarxa de metro i un aeroport més internacional i amb més tràfic. També té una mica més de negoci de fires. I un salari mitjà més elevat. Els preus de lloguer, en canvi, són més elevats a Barcelona, on el turisme és molt més important i hi ha molts més carrils bici. La taxa d'atur a Madrid ciutat està per sobre l'11% mentre que a Barcelona és del 7,3%. Hi ha valors en què la comparació s'ha de fer entre Catalunya i la comunitat autònoma de Madrid: la inversió estrangera és molt més alta aquí que allà, també hi ha més creixement empresarial a Catalunya (i moltes més start-ups), en canvi Madrid té més del doble de seus d'empreses. Amb un milió menys de població, Madrid comunitat té un PIB més alt que Catalunya, i un cost de la vida també una mica superior. En els rànquings internacionals i europeus de ciutats (en qüestions com l'educació universitària, la seguretat, la inversió estrangera i la inversió tecnològica), Barcelona està clarament més ben posicionada.
Així doncs, malgrat el suport estatal a Madrid, Barcelona (i el conjunt de Catalunya) segueix sent competitiva respecte a la capital espanyola. Per tant, la percepció de decadència barcelonina i catalana, i d'èxit madrileny, no es corresponen exactament amb la realitat. No estan justificats ni el triomfalisme madrileny ni el pessimisme barceloní.
