Com en totes les guerres, hi ha els fets i després hi ha la propaganda. Normalment la segona, més que respondre a la realitat, l'embolcalla i la condiciona. Resulta obvi que el camp de batalla mediàtic és decisiu, tant de cara endins –per marcar el relat entre la pròpia ciutadania, inclosos els soldats– com de cara enfora –per desmoralitzar l'enemic–. Ara mateix, en el cas d'Ucraïna, la contesa es lliura cruament sobre el terreny, es lliura gens subtilment als mitjans de comunicació i les xarxes socials i, a més, també es lliura estratègicament en l'economia. Els tres escenaris estan interrelacionats, i a vegades el moviment en un d'aquests flancs emmascara el que passa (o no passa) en un altre. Per això costa tant entendre el sentit d'algunes decisions i, més encara, saber qui està guanyant i qui està perdent la guerra.
Des del costat ucraïnès, l'argument central és que resistir és vèncer: no només l'exèrcit rus, sinó segurament la majoria d'analistes a priori haurien apostat per un passeig militar rus cap a Kíiv. En canvi, més d'un mes després la situació està travada, fins al punt que aquesta setmana Moscou ha ofert una suposada retirada o renúncia a seguir avançant cap a la capital ucraïnesa. Però tant des dels quarters centrals ucraïnesos com des de l'OTAN han interpretat aquest pretès gest com una reorganització per bastir una gran ofensiva al front de l'est. En paral·lel, a més, les forces russes han mantingut el setge brutal a Mariúpol i Khàrkiv, sense concessions. Per tant, més que d'una distensió estaríem davant d'un estratègia militar i una maniobra diplomàtica propagandística.
També en el camp econòmic hem assistit a una jugada comunicativa del Kremlin per espantar l'opinió pública occidental, donant a entendre un tall del subministrament gasístic. Primer es va presentar com a obligació el pagament del gas rus amb rubles, amb el deadline d'aquest divendres, 1 d'abril; després es va suavitzar l'amenaça afirmant que hi hauria una via intermèdia (pagar amb dòlars o euros a un banc rus, el qual al seu torn els convertiria en rubles: això és el que al final passarà), i tot seguit Putin en persona va semblar que tornava a la línia dura, que finalment no es produirà. O sigui: Putin ha aconseguit marejar Occident i passar davant dels seus com a resolut i implacable.
Fa la sensació, però, que igual com el seu exèrcit està cometent errors o, en tot cas, mostrant febleses impensables en lloc de la superioritat aclaparadora que a priori se li suposava, també en el camp econòmic les amenaces amaguen dubtes més que raonables sobre la capacitat de maniobra de Rússia. Naturalment, en aquest flanc econòmic resultarà clau el paper que acabi jugant la Xina, que tothom intenta estirar cap al seu costat: aquest mateix divendres Brussel·les recordarà a Pequín, en la vint-i-tresena cimera bilateral –que aquest cop serà virtual–, que Europa és el principal soci comercial dels xinesos i que, per tant, no s'entendria que ajudessin Moscou. Fa unes hores, en canvi, el ministre d'Exteriors rus feia bandera des de Pequín mateix de la seva bona relació amb el seu homòleg. També caldrà llegir la guerra amb ulls xinesos.
