Aquesta vegada no havia de passar. Se suposava que havíem après la lliçó. Però no. Ens hem precipitat una altra vegada i l’hem tornat a espifiar. Quan n’aprendrem? El resultat de voler córrer per assegurar la temporada turística i donar aire a l’economia ens ha situat a l’ull de l’huracà de la cinquena onada. Catalunya és ara mateix un dels llocs d’Europa amb més contagis per covid-19, cosa que ja està suposant una aturada en l’arribada de visitants. Som una taca vermella al mapa, i estats emissors de turistes com el Regne Unit, Alemanya o França ja ens han posat la creueta com a destí no recomanat; la UE també ha deixat clar que és molt desaconsellable venir a Catalunya i que millor que els catalans no sortim de les nostres fronteres. Amb més de 1.000 contagis per cada 100.000 habitants, tenim una taxa disparada i que no remet. S’ha repetit el patró de fa un any, amb la revetlla de Sant Joan com a tret de sortida. Però aquest cop ho podríem haver previst i, a més, la corba de contagis encara ha estat més accentuada que el juliol passat. Si no fos per l’avenç de la vacunació (en això sí que s’ha anat a bon ritme), la situació avui seria dramàtica. La vacunació ha estat la xarxa de salvament, tot i que ja hem après que ni de bon tros és infal·lible: frena molt la mortalitat, però no tant els contagis. D’alguna manera, ens ha donat una falsa sensació de seguretat.
Ara, doncs, el panorama és preocupant als CAP i als hospitals, on l’increment d’ingressos tant a planta com a les UCI ja està provocant l’anul·lació en altres tipus d’atenció i d’intervencions. I, com ja hem dit, també és preocupant per a l’economia, en especial per al sector turístic i de la restauració. Per voler girar full massa ràpid hem acabat perjudicant-nos. I en aquestes presses tothom hi té responsabilitat: les autoritats sanitàries per no ser més severes, sobretot tenint en compte la irrupció de la variant delta; els sectors econòmics per la impaciència, potser comprensible, però al capdavall perjudicial; el món polític per voler donar bones notícies a la gent i acabar així transmetent un missatge de massa relaxament; i la població en general per deixar-se portar per les ganes d’estiu, de lleure i vacances: és obvi que hi havia una necessitat col·lectiva de llibertat de moviments i de sociabilitat, però ens vam passar de la ratlla -i no només els joves- i ara n’estem pagant les conseqüències tots plegats. La fi de l’obligatorietat de la mascareta a l’aire lliure va ser un punt d’inflexió psicològic que ha acabat resultant molt contraproduent. Entre tots hem propiciat la tempesta perfecta. Ara tenim un altre toc de queda, la mascareta està tornant al carrer i l’estiu serà de nou de perfil baix. Aquesta vegada hauríem d’aprendre la lliçó.
