Els governs independentistes de coalició dels últims anys mai s'han significat per la seva cohesió i solidesa. Ens hem acostumat al que es pot definir com una fragilitat constitutiva. Les tensions del Procés i del post-Procés han definit aquesta mena de governança inestable, equilibrista, tensa. El que presideix Pere Aragonès no és una excepció. La seva investidura ja va ser un part complicat i des del minut u no ha deixat de veure's afectat públicament, a la més mínima ocasió, per fortes friccions internes en qüestions capitals, començant per la taula de diàleg amb l'Estat i acabant per la defensa del català a l'escola. De manera que la seva continuïtat ha estat garantida no tant per mèrits propis com per la manca de majories alternatives.
Així doncs, més que un govern de coalició, el que funciona al Palau de la Generalitat és un govern de faccions, amb dos partits en competència dins l'executiu. Les picabaralles internes a vegades són més crues que els atacs que venen de l'oposició: així ha sigut, per exemple, amb la resposta al 25% de castellà imposat per via judicial. Aquesta praxi d'enfrontament intern, esclar, no és una originalitat privativa de Catalunya –passa en moltes latituds, començant ara mateix per la Moncloa–, però sí que aquí ens hi hem anat acostumant i ja gairebé ni ens sorprèn. Cosa que no vol dir que ens hi hàgim de conformar, perquè naturalment té un cost polític, social i econòmic indiscutible: el país se'n ressent, no hi ha una línia governamental d'actuació clara ni única, la competència interna crea distorsions, la capacitat negociadora amb l'Estat i la interlocució amb els agents socials en surten debilitades. I tot això, enmig de la difícil sortida de la crisi pandèmica.
En aquest context, aquest dimarts un dels dos socis de govern, JxCat, ha fet públic el seu full de ruta polític, en el qual obre la porta a sortir de l'executiu. La música de fons ja existia, ja s'havia verbalitzat, però ara s'ha posat negre sobre blanc en un document oficial de la nova direcció bicèfala del partit, encapçalada per la presidenta Laura Borràs i el secretari general Jordi Turull. Si arriba el moment, les bases hauran d'avalar una eventual ruptura, de la qual, tanmateix, estan més a prop Borràs i el seu entorn que Turull. De fet, entre els consellers que Junts té a l'executiu s'aposta per la continuïtat. Però el fet d'oficialitzar la possibilitat suposa un nou cop al govern de coalició i a la mateixa unitat independentista, tan retòricament anhelada. A un any de les eleccions municipals, aprofitant l'evident menyspreu de Pedro Sánchez a ERC (amb la taula de diàleg i amb l'execució pressupostària) i amb Junts en procés de rellançament, sembla que en l'espai puigdemontista s'imposa la fórmula de marcar perfil respecte al soci republicà. Caldrà veure fins on arriba l'aposta. En tot cas, el govern independentista de coalició només té garantit, com a màxim, un futur d'estabilitat inestable. Però el com pitjor, millor té els seus límits: deixar perdre quotes de poder institucional és sempre un risc.
