No hi ha dubte que, davant el perjudici que hauria suposat la repetició de les eleccions, l'acord anunciat aquest dilluns entre ERC i Junts per formar un govern de coalició és una bona notícia. Ara bé, cap dels dos partits pot estar content del camí que s'ha seguit fins a les reunions decisives d'aquest cap de setmana, i, de fet, tots dos han demanat disculpes a la ciutadania. I és que a aquestes altures de les negociacions, i veient la incapacitat dels dos socis per arribar a un acord, molta gent havia desconnectat de la política i la desafecció és creixent. Unes noves eleccions haurien sigut una moneda a l'aire de resultat molt incert.
Per això, tot i les paraules del futur president Pere Aragonès assegurant que el nou Govern serà "fort" i "cohesionat", hi ha motius per desconfiar d'aquest pacte agònic. La raó principal és, tal com han anat les negociacions, la sensació que la distància entre els dos partits s'ha fet encara més gran. I, de fet, Aragonès va assegurar el dia 8 que ERC apostava per formar un govern en solitari i renunciava a seguir negociant amb Junts. Davant l'abisme electoral, però, tots dos han cedit per facilitar l'acord. Així, ERC ha renunciat al govern en solitari (que requeria també els vots de Junts), mentre que els de Puigdemont han acceptat deixar per més endavant la negociació de l'estratègia independentista i el seu encaix en el Consell per la República.
A canvi, Aragonès presidirà un govern de coalició amb les conselleries repartides al 50% (set per a cada partit), en què Junts s'ha reservat els departaments clau per dirigir tant el final de la gestió de la pandèmia (Salut) com la sortida de la crisi (Economia, amb els fons europeus, i Drets Socials). Per la seva banda, ERC assumeix per primer cop una conselleria tan complexa com Interior, reté Educació i gestionarà Empresa i les competències sobre sostenibilitat en un nou macrodepartament que es dirà d'Acció Climàtica, Agricultura i Alimentació.
Aquest nou Govern haurà de demostrar la seva solidesa des del primer dia i provar que és diferent al que va presidir Quim Torra, que va estar caracteritzat per la manca d'iniciativa i les constants lluites internes entre els dos partits. En aquest sentit, la clau de l'èxit serà el bon funcionament del tàndem Aragonès-Artadi com a president i vicepresidenta. Aquí sí que hi ha motius per a l'optimisme, ja que són dues persones que es coneixen i que coneixen l'administració, que han treballat juntes i que comparteixen el valor del bon govern. Sobre elles dues ha de recaure el pes principal dels grans reptes del Govern i els seus deures immediats, començant pel final de la crisi sanitària i el pilotatge de la reconstrucció econòmica del país en el nou paradigma postpandèmic.
Si tots dos són capaços de blindar l'executiu d'influències externes i de fer-lo treballar a ple rendiment, aquest Govern tindrà futur. I si, a més a més, els partits independentistes són capaços de consensuar una estratègia política realista i de trenar grans consensos de país amb les forces de l'oposició (bàsicament els comuns i el PSC), l'agonia de les negociacions haurà valgut la pena.
