El món torna a viure moments d’incertesa, en què no es poden descartar conflictes bèl·lics a l’antiga –preocupa sobretot la situació a Ucraïna i també al mar de la Xina– i en què també hi ha noves amenaces, com els ciberatacs, els sabotatges, la crisi climàtica o el segrest dels subministraments bàsics. La pandèmia ha deixat al descobert la vulnerabilitat espanyola i europea en molts àmbits i això ha forçat el govern del PSOE i Podem a avançar un any la publicació de la seva Estratègia de Seguretat Nacional, un document que es va fer públic la setmana passada.
El moll de l’os es manté intacte, amb un augment del pressupost de Defensa i el compromís d’assegurar la capacitat militar de l’Estat per estar al nivell del que requereixen l’OTAN i la Unió Europea. Aquest serà un punt important aquest any perquè al juny, precisament, Madrid acollirà una cimera de l’OTAN en què es posarà el focus en la frontera sud de la UE, tant pel que fa al control de la immigració com per fer front al creixement del jihadisme al Sahel, que és ara una de les grans preocupacions de les potències occidentals.
El gran tema a debat, però, serà sens dubte la relació entre l'OTAN i la UE. La presidència europea de França, estrenada aquest principi d’any, té com un dels seus objectius avançar en una estratègia de seguretat europea pròpia i organitzarà una cimera específica sobre el tema. Caldrà veure com s’emmarca això en els acords de l’Aliança Atlàntica. La relació entre els dos principals socis atlàntics ha viscut moments de crisi des que Donald Trump va començar el replegament militar del seu país a l’exterior –que ha continuat Joe Biden, amb el conegut fiasco de la precipitació a l’Afganistan– i amb l’exigència als socis europeus que augmentessin l’aportació econòmica que fan al pressupost de l’Aliança.
Europa sap que no es pot refiar només dels Estats Units per controlar la seva seguretat, i la firma l’any passat del pacte Aukus –l’acord militar entre els Estats Units, Austràlia i el Regne Unit– és una clara demostració de com els interessos i els temors nord-americans ja només miren cap a Àsia i la suposada amenaça xinesa.
El nou pla estratègic espanyol fa un repàs de la situació i té la novetat que amplia el nombre potencial d’amenaces en àmbits en què en principi l’exèrcit no tenia fins ara un gran paper –crisi climàtica, vulnerabilitat energètica, pandèmies, ciberatcs, desinformació...–, però també posa blanc sobre negre l’objectiu principal de la presència de les tropes espanyoles a l’estranger, que es compromet a mantenir com fins ara. Fora de la retòrica de l’ajuda humanitària o la preservació de la democràcia a l’exterior –vist el que ha passat a l’Afganistan, costa molt de creure–, el document fa el que fan tots els països del món i reconeix, per exemple, que la intervenció dels vaixells militars espanyols a la zona del golf de Guinea i l’Àfrica Occidental es fa per protegir els vaixells pesquers i els petroliers, ja que és una zona de “gran importància estratègica per a la salvaguarda dels interessos espanyols”. No cal amagar-se'n.
