BarcelonaTotes les enquestes, inclosa la del CIS, vaticinen una àmplia victòria de la dreta a les eleccions andaluses del 19 de juny. Es tracta d'un canvi de paradigma que enterra quatre dècades d'hegemonia socialista i que referma que la victòria del 2018 no va ser un accident, sinó l'inici d'una nova etapa històrica de gir a la dreta. I si bé ningú dubta que la candidatura de Juan Manuel Moreno Bonilla, amb un discurs moderat i centrista, serà la més votada, queda per resoldre si quedarà en mans de l'extrema dreta de Vox o si podrà governar en solitari.
Es tracta de dos escenaris molt diferents. En un, el del govern en solitari del PP, Moreno Bonilla podrà mantenir polítiques continuistes (fins i tot de l'etapa socialista) sense tocar consensos bàsics de la societat, com ara l'existència d'una violència contra les dones de caràcter masclista. El segon escenari, el d'un govern de coalició amb Macarena Olona de vicepresidenta, es configura com un autèntic malson per a Moreno Bonilla, que fins i tot ha flirtejat amb la idea d'una repetició de les eleccions. No cal dir que qualsevol solució seria millor que permetre la presència d'una fanàtica extremista com Olona en el govern de la comunitat autònoma més poblada d'Espanya, fins i tot una abstenció del PSOE en la investidura.
Ara bé, si es confirmen els resultats de les enquestes, l'esquerra andalusa, i en especial el PSOE, està obligada a fer un exercici d'autocrítica molt profund. El cert és que els socialistes no han sigut capaços d'explicar a Andalusia ni tan sols els encerts del govern espanyol durant la pandèmia, com ara els ERTO o la distribució de vacunes, i s'han deixat prendre la bandera de l'andalusisme pel PP. I què es pot dir del desori de l'esquerra a l'esquerra del PSOE, dividida i enfrontada en lluites caïnites que només entenen ells?
Una gran victòria de Moreno Bonilla suposaria també una victòria de les tesis d'Alberto Núñez Feijóo davant de la seva principal adversària dins del partit, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, partidària de mimetitzar-se amb Vox i competir amb l'extrema dreta en l'àmbit ideològic. Tot i això, i si fem cas de les últimes paraules de Feijóo sobre el català, es demostra que l'anticatalanisme és un senyal d'identitat de la dreta espanyola, des dels més moderats fins als més radicals.
A la Moncloa estan molt preocupats perquè temen que una gran victòria de la dreta a Andalusia provocarà un efecte bola de neu de cara a les municipals i autonòmiques de l'any que ve. I no els falta raó. Però com dèiem, tot dependrà de si Moreno Bonilla pot governar en solitari o no. Vox ja ha deixat clar que no votarà a favor de la investidura si no els deixen entrar a l'executiu i, òbviament, poden imposar algunes de les seves polítiques. En aquest cas, tant Moreno Bonilla com Núñez Feijóo hauran d'afrontar un dilema que decidirà el rumb del seu partit i, de retruc, el de la política espanyola. Obrir les portes de la Junta a Macarena Olona pot ser un error fatal per a la societat andalusa i també per al PP.
