No vivim moments dolços pel que fa a l’estat de salut del català. L’últim informe, encarregat pel Govern, aglutinava fa pocs dies les dades ja conegudes sobre el retrocés en l'ús social del català en tots els àmbits (des del carrer fins a l’escola, la salut o el món audiovisual) i feia palesa, un cop més, la urgència per revertir aquesta deriva. La salvació del català requereix molt més que la voluntat i tossuderia dels que el tenen com a llengua pròpia de naixement. A la Catalunya dels vuit milions, que ha crescut i ho segueix fent sobretot a base d’onades migratòries —ara d’arreu del món—, sumar parlants és una obligació per garantir el futur. També és un objectiu que ha de ser ben possible si es té en compte la distància que hi ha entre el 80% dels ciutadans que diuen que saben català i el 40% que, en realitat, el fan servir habitualment.
Es podria dir que Catalunya avui necessita més els nous parlants que no pas els nouvinguts necessiten parlar català, i això ha de canviar, però justament la pluralitat d’aquests potencials parlants pot ser una oportunitat (“El bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva”, repetia la lingüista Carme Junyent). La gestió de la diversitat lingüística pot fer del català una llengua comuna i útil, però per a això cal garantir que es trobi en la vida quotidiana. Els catalans som els primers que tenim la clau per obrir la porta de la llengua a tots els nouvinguts i futurs parlants i cal que aparquem prejudicis i tics discriminatoris. Al dossier incloem un decàleg de bones pràctiques per afrontar amb èxit la tasca.
Tal com assenyalen els experts, tan important és l’interès o la motivació personal per a l’aprenentatge com un entorn propici perquè cada cop més persones adoptin el català com a llengua pròpia. Alguns dels testimonis que acompanyen el dossier recalquen com és de vital aquest punt. Alhora, la llengua ha de ser un element central en el procés d’integració de tothom que arriba a Catalunya, com la feina o la llar. Per això, les polítiques contra la segregació no poden obviar-la, sinó que l’han de potenciar com un eix primordial.
L’estratègia que des del Govern s’adopti en els pròxims anys serà decisiva per aconseguir un canvi de rumb en la corba de parlants i fer que torni a créixer amb força en tots els àmbits. I una primera prova de foc serà el consens que s’assoleixi amb el Pacte Nacional per la Llengua, que s’ha de rubricar al novembre i que ja va tard. El resultat d’aquest pacte definirà com d’ambiciosa i efectiva serà la política lingüística que s’ha de desplegar en les pròximes dècades.
