Fa temps que el sistema de pensions està en entredit. L'atur estructural de l'economia espanyola, molt més elevat que la mitjana europea (i agreujat per les dues darreres crisis, juntament amb la progressiva precarització del mercat de treball de les últimes dècades, que ha perjudicat no només els treballadors sinó també les aportacions a la Seguretat Social), ha portat el sistema de pensions a una situació insostenible en el temps. A això cal afegir-hi dos factors més. Un, evident, és l'allargament de l'esperança de vida: moltes persones viuen 30 o més anys un cop jubilades. L'altre factor és el fet que la generació del baby boom, que a Catalunya i Espanya és la dels nascuts entre finals dels anys 50 i principis dels 70, s'acosta ara massivament a l'edat de jubilació, cosa que ha fet definitivament imprescindible la necessitat d'actuar abans que hi hagi un col·lapse. Ja no s'hi val a seguir xutant la pilota endavant. El problema ja el tenim a sobre, toca afrontar la situació. I Europa s'ha posat seriosa. Per tot això, la reforma que ara ha presentat el govern espanyol no pot sorprendre a ningú. Estàvem avisats.
Les prejubilacions que s'han viscut fins ara, en alguns casos en edats molt joves i amb condicions molt beneficioses, ben aviat passaran a la història. I els treballadors que fins ara les han pagat amb els seus impostos no podran gaudir en cap cas de condicions equiparables. El ministre de Seguretat Social, José Luís Escrivá, ha estat molt cru a l'hora d'expressar-ho: els baby boomers hauran d'allargar la seva vida laboral o, si no, acceptar cobrar una pensió més baixa. De fet, el mateix Escrivá, nascut el 1960, forma part d'aquesta generació de perjudicats. El mecanisme que estableixi això encara s'ha de pactar amb els agents socials. En tot cas, sembla que no hi ha marxa enrere perquè els baby boomers hagin de fer un esforç en forma de més anys de treball o una renúncia en forma d'una jubilació més baixa.
La mesura ha de servir per parar el cop, però per si sola no solucionarà el futur del sistema de pensions si al mateix temps no hi ha un canvi en el mercat laboral en dos sentits: d'una banda, s'ha de fer baixar l'atur i, de l'altra, s'ha d'aconseguir fer-ho amb feines de qualitat, ben pagades i que, per tant, amb les seves aportacions impositives forneixin la Seguretat Social. És en aquesta doble via que té sentit el pla de xoc presentat pel govern català, que destinarà la xifra rècord de 917 milions d'euros per a polítiques d'ocupació, pensant especialment en les dones, els joves, les persones de més de 45 anys i els col·lectius vulnerables. És un pla ambiciós contra l'atur, que vol arribar a mig milió de ciutadans i que inclou accions de formació i apunta a la transformació del model productiu. Els diners sortiran de la UE, de l'Estat i de la mateixa Generalitat. Només amb una economia sanejada, desterrant l'atur estructural i creant llocs de treball de futur es garantirà el sistema de pensions i potser es podrà revertir un dia el greuge comparatiu per als baby boomers.
