Fugir del triomfalisme amb l'habitatge

14/03/2025

2 min

Regala aquest article

Que l'accés a l'habitatge continua sent gairebé una utopia per a una bona part de la població, tot i està reconegut com a dret a l'article 47 de la Constitució, és evident. La compravenda és difícil, i especialment el lloguer per residència habitual és car, amb increments molt per sobre dels salaris i una oferta molt limitada. Per això Catalunya, que ja tenia previst durant l'anterior legislatura contenir les rendes que perceben els propietaris, va ser la primera a aplicar els topalls a les anomenades zones tensionades, previstos a la llei de l'habitatge que el Govern de coalició del PSOE i Sumar va aconseguir aprovar fa gairebé dos anys.

Les dades fetes públiques són positives, però reflecteixen només una part de la realitat, i n'hi ha una altra que no està afectada per cap mena de límit

En aquest sentit, Catalunya és un veritable banc de proves d'una mesura molt criticada des de l'oposició al sector immobiliari, per considerar-la intervencionista i nociva. Les últimes dades, que revelen una baixada del 6,4% a Barcelona i del 3,7% al conjunt del país en l'últim any, són positives. Però cal fugir del triomfalisme. El fet és que les xifres donades a conèixer per la ministra d'Habitatge i Agenda, Isabel Rodríguez; la consellera de Política Territorial, Sílvia Paneque, i l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, només reflecteixen una part de la realitat. De fet, afecten només els contractes nous, no pas la mitjana de tots els contractes vigents a les zones tensionades. En concret, els lloguers signats en aquest període i només en els primers 140 municipis que es van acollir a aquesta mesura, sense incloure encara els altres 131 que s'hi van sumar posteriorment. És com si ens fixéssim en una galàxia dins d'una constel·lació.

La raó és que al mercat conviuen diferents realitats. Una de destinada a l'habitatge habitual està sotmesa a topalls i, segons les administracions central, autonòmica i municipal, viu un període de contenció en els preus i no ha provocat una reducció de contractes. L'altra és una oferta que no està afectada per cap mena de límit, i es caracteritza per uns preus alts i un protagonisme creixent dels lloguers de temporada. Aquesta última és la via que utilitzen molts propietaris per evitar límits a les rendes que poden cobrar, ja que aquests lloguers no estan sotmesos a la regulació que inclou els topalls. Aquesta mena de contractes creixen sense parar: gairebé el 45% a Catalunya l'any passat, i el 40,8% a Barcelona, el principal pol d'atracció d'aquest negoci.

Si realment es vol complir el mandat constitucional del dret a l'habitatge calen més mesures per facilitar-ne l'accés. Algunes, com incentivar l'oferta pública, les ha inclòs el govern català en la seva llista de prioritats. Però el repte mereix més marge per actuar. Una de les possibilitats l'apuntava en aquest diari l'alcalde de Barcelona, juntament amb altres mandataris municipals europeus: que la despesa en habitatge social no es comptabilitzi de cara al dèficit, tal com es planteja per a la Defensa. És una qüestió de la qual ja es parla a Brussel·les i que podria contribuir a posar fi a l'escassa presència pública en el mercat de l'habitatge i impulsar-ne l'accés.