La frívola impunitat de Johnson

Que a Downing Street i a les oficines del primer ministre, en plena pandèmia, es van fer festes prohibides i amb alcohol ja fa temps que se sap i no n'hi ha cap dubte. Que Boris Johnson n'estava al cas i que va participar en algunes, també fa temps que ha quedat clar. Ara el que queda per dilucidar és si el premier va mentir o no. I aquí, de moment, se'n surt. L'informe de l'alta funcionària Sue Gray sobre l'escàndol del Partygate, publicat aquest dimecres a Londres, no es mulla del tot en aquest sentit, malgrat que dona pistes. No sembla que sigui un document fatal per al líder tory, entre altres raons perquè la celebració que podria ser més perjudicial per a ell, la que va tenir lloc al seu pis particular, a les plantes superiors del número 11 de Downing Street, Sue Gray no l'ha investigat. En canvi, al seu text sí que es fa referència a la festa de comiat del seu director de comunicacions, Lee Cain, el 13 de novembre del 2020: s'hi diu que Johnson hi va assistir, que va dedicar-li un discurs de comiat i que s'hi va consumir alcohol. Al respecte, el primer ministre va assegurar al seu moment a la Cambra dels Comuns que en tot moment s'havien seguit les regles i que no hi havia hagut cap celebració. En què quedem, llavors? En tot cas, de moment, en l'informe no s'arriba a dir explícitament que el premier mentís a la Cambra dels Comuns.

És més que possible, doncs, que tot i el soroll Johnson superi el Partygate. La seva frivolitat camaleònica –fa temps que ha adoptat un aire de constricció i mea culpa– li està servint per capejar el temporal. I precisament això, que se n'estigui sortint, demostra que la societat i l'opinió pública angleses han abaixat els seus estàndards sobre l'ètica política. La democràcia més veterana del món ja no és tan exemplar. En altres moments, qualsevol mentida o mitja veritat, sobretot en qüestions de moralitat (i les festes il·legals alcoholitzades entrarien en aquest terreny), acabava amb una carrera política. Hi ajudava, és cert, un cert puritanisme religiós avui caducat. Actualment, en temps de fake news, de populismes i de desafecció ciutadana cap a la política, la capacitat de manipulació i supervivència dels governants ha guanyat molt de marge. No és tant que Johnson conservi la seva credibilitat i honorabilitat com que a la gent ja no li importa gaire. El premier ho sap i juga amb aquest trist avantatge. I com ell, tants altres governants arreu.

Tanmateix, des del moment que un primer ministre, enmig d'una gran crisi sanitària, creu que pot saltar-se les restriccions que afecten tota la població, alguna cosa fonda trontolla. Els enganys i trampes de Johnson mostren, des de dalt de tot de la piràmide de poder, la degradació de l'arquitectura democràtica i institucional britànica. No estem, com passa a Espanya, davant de casos de corrupció, nepotisme, politització de la justícia i penetració del discurs de la ultradreta. Però és que la crisi de la democràcia no és una cosa abstracta: agafa en cada país un estil propi i concret. I en el cas anglès, aquesta deriva s'encarna en la figura d'un Johnson que es creu impune per saltar-se la llei quan li ve de gust.