L'auge de l'extrema dreta autoritària està posant contra les cordes la democràcia i la convivència. És un fenomen global molt preocupant al qual està donant ales el president nord-americà, Donald Trump, braç a braç amb el magnat tecnològic Elon Musk. L'onada fa temps que creix també a Europa, on ja governa a Itàlia i creix en gairebé tots els països. Catalunya i Espanya no se n'escapen. Al conjunt de l'Estat, Vox és la tercera força parlamentària, i aquí la ultradreta ha fet forat tant en el camp espanyolista com en l'independentista amb Vox i Aliança Catalana, dos partits que, més enllà de la seva adscripció nacional, comparteixen amb tota l'extrema dreta europea –Le Pen, Orbán, Weidel, Wilders, Meloni...– la islamofòbia i un discurs xenòfob antiimmigració sense cap concessió a la convivència ni a les fragilitats socials i econòmiques de famílies i persones sovint abocades a l'alegalitat i a feines precàries. Són partits que, lluny de buscar la integració cívica, lingüística i cultural dels nouvinguts, reforcen directament la seva estigmatització i branden la solució de l'expulsió. Precisament el seu discurs pot ser caldo de cultiu d'actituds radicals. La intolerància genera intolerància.
Aquest dimarts hem assistit al fracàs de l'intent de fer efectiu un cordó sanitari contra la líder d'Aliança Catalana: no ha prosperat la moció de censura a l'alcaldessa de Ripoll en minoria, Sílvia Orriols. La direcció de Junts ha fet descarrilar el preacord assumit amb ERC i el PSC per l'equip local del seu partit. Junts fins ara sí que ha fet servir la idea de cordó sanitari a escala nacional, al Parlament de Catalunya. De cop, en canvi, fa un gir en l'àmbit local, fins i tot violentant les seves pròpies bases ripollenques, cada cop més distanciades de l'estil, els missatges i les polítiques concretes d'Orriols, que lluny de resoldre problemes –seria absurd negar que la complexa realitat social catalana no genera tensions– els enquista i agreuja. Hi ha moltes poblacions on afloren situacions difícils, i amb nivells de diversitat prou més alts que els de Ripoll, però ni ara ni històricament la via ha estat assenyalar i culpabilitzar, ni fer victimisme nostrat. En l'any Candel, resulta fàcil trobar bons referents per sumar, i no per dividir i enfrontar.
Deixar governar l'extrema dreta és legitimar-la. Per càlcul electoral, ho està fent el PP a Espanya i s'ho estan plantejant altres partits conservadors europeus. És un perill, no només pel que suposa en el dia a dia –a més de xenofòbia, negacionisme climàtic, masclisme, antivacunes, etc.–, sinó també perquè els qui hi pacten acaben ideològicament contaminats per discursos incendiaris i excloents. Frenar-la i marcar-hi distàncies permet parlar clar als ciutadans sobre les inconsistències i el verí social que suposen. Permet dir sense embuts que són una amenaça molt seriosa per al futur de la democràcia i per a la cohesió social. En definitiva, per a l'aspiració a integrar una població que, malgrat les proclames d'aquests partits, seguirà vivint aquí, entre altres coses perquè la nostra economia els necessita.
