Francesc, un referent més enllà de la religió
Més enllà de la dimensió purament religiosa, no hi ha dubte que la figura del papa Francesc ha deixat una empremta inesborrable en aquest primer quart de segle. Hi pot haver debat sobre si els seus esforços reformadors d'una Església anquilosada han estat suficients o han tingut èxit, però no es pot negar que ha marcat un abans i un després respecte als seus predecessors i ha obert camins que eren inimaginables fa només unes dècades. El seu compromís amb els més vulnerables, pobres i marginats de tota mena, s'ha mantingut inalterable fins a l'últim dia del seu pontificat i ha representat un exemple a seguir en un món que cada cop gira més cap a l'egoisme i la insolidaritat. El seu discurs en favor dels migrants després de rebre la visita del vicepresident nord-americà, J.D. Vance, hauria de ressonar a les orelles de tots els que, en nom d'una suposada defensa del catolicisme, abracen les tesis de la xenofòbia. Igual que la seva defensa de la pau com a valor universal i de l'ecologia com a manera de relacionar-nos amb el planeta.
No en va Francesc ha sigut un papa amb enemics molt poderosos, fins i tot dins de la cúria. Malgrat tot, això no va impedir que fes autocrítica en qüestions com els abusos a menors comesos per membres de l'Església, el paper de les dones o el tractament de les diferents opcions de sexualitat. Mai hi havia hagut cap papa amb una visió més oberta ni que fes un esforç més continuat per acostar-se a les diferents realitats socials. Mai cap papa havia ofert una imatge tan dessacralitzada d'ell mateix i havia apostat de forma clara per la proximitat i la transparència. De fet, una de les crítiques que se li feien des dels sectors més conservadors era aquesta, que era massa planer i poc donat a la pompa; massa humà, en definitiva.
Per això serà tan important el pròxim conclave, d'on sortirà un successor que haurà de decidir si continua el camí emprès per Francesc o fa marxa enrere, si segueix la seva obra, inspirada en el missatge essencial de Jesús de Natzaret i que entronca amb la tasca dels moviments cristians de base, o si opta pel replegament. Una de les lluites més importants –i menys públiques– del pontífex ha estat la de restar influència dins l'Església als moviments ultracatòlics, que sempre l'han vist com un usurpador o fins i tot com un heretge. Això és així perquè Francesc s'havia convertit en un referent ideològic universal, més enllà de l'esfera catòlica o cristiana, d'un tarannà clarament progressista.
L'Església es troba, doncs, davant d'una cruïlla. La temptació de triar el camí del retorn a les essències serà molt poderosa, sobretot veient el moment reaccionari que viu el món. Però els reaccionaris s'equivocaran si pensen que d'aquesta manera podran frenar el procés de secularització de les societats modernes. Això ho va entendre molt bé Francesc, que va optar per allargar la mà a tothom amb qui podia compartir valors, deixant sovint al marge les creences de cadascú.
