França: "Que ve el llop!"
L'elit política francesa, ben instal·lada al poder, fa anys que crida "que ve el llop". De fet, fa dècades: el 2002 el pare Le Pen ja va arribar a la segona volta d'unes presidencials contra Chirac. Les primeres vegades l'alerta va funcionar. Però més enllà de la gesticulació, poca cosa s'ha fet per combatre de debò, amb polítiques tangibles, els atacs de la bèstia demagògica. S'ha fet front a l'extrema dreta amb retòrica i grans proclames republicanes, però no amb fets o polítiques concretes. De manera que al final la gent se n'ha cansat i ha perdut la por. El llop Le Pen, a més, ha sabut disfressar-se amb pell de xai. I aquest cop sí que està en disposició de menjar-se, des de dins, el suculent pastís institucional. La República, la casa francesa de la democràcia liberal, corre ara un autèntic perill. El llop és a la porta, somrient, amb el vistiplau d'una àmplia part del poble fart de tecnocràcia, una majoria de ciutadans que s'han cregut la seva disfressa de llibertador antisistema. França està a punt de ficar-se a la gola del llop. Com ja ha passat a la Itàlia de Meloni. I com podria tornar a passar als Estats Units al novembre amb el retorn del magnat republicà Donald Trump.
Les causes de l'onada autoritària populista estan ben radiografiades: els votants s'han anat desenganyant d'uns partits tradicionals d'esquerra i dreta incapaços de generar un creixement econòmic acompanyat de repartiment de la riquesa a través dels serveis públics, i d'una corrupció i una burocràcia convertides en endèmiques. La inestabilitat global per la pandèmia i la guerra, com el fatalisme per la por climàtica, sumada a una àgora pública cada cop més dominada pels missatges simplificadors i confrontacionals de les xarxes socials, ha accelerat el malestar i la desafecció. Sí, la crisi ve de lluny. El llop ideològic de l'extrema dreta, de l'autoritarisme i de l'antipolítica fa temps que ronda les nostres democràcies. La francesa ara experimenta en pròpia pell una mossegada letal accelerada per l'altiu entotsolament del president Macron, que lluny de combatre la bèstia li ha acabat obrint camí.
El que s'ha batejat com a fatxangoixa està justificat: els valors que defensa Reagrupament Nacional tenen ben poc a veure amb el vell lema revolucionari de "llibertat, igualtat i fraternitat", i molt amb un nacionalisme xenòfob i excloent que assenyala com a gran culpable la immigració —la vella i la nova–, i amb un conservadorisme que pretén aturar l'evolució de les mentalitats (feminisme, diversitat cultural) i amb un dissimulat classisme que molts votants ignoren tot i que hi ha sobrades i fefaents proves de quin és el seu programa polític econòmic i social, afí a les agendes més liberalitzadores i desreguladores. La incapacitat d'aplicar autèntiques agendes reformistes està portant una involució de manual en el terreny dels drets i les llibertats, dels valors democràtics i humans, i de les polítiques socials i econòmiques. Aquesta és la França que s'albira. El front republicà torna a cridar "que ve el llop!" N'hi haurà prou aquest cop?