La investidura de Pedro Sánchez, pactada després d'unes negociacions maratonianes ara fa un any, va posar d'acord actors ideològicament molt allunyats en l'eix esquerra-dreta com ara EH Bildu i el PNB, d'una banda, i ERC i Junts, de l'altra. Més endavant, a més, amb la segregació de cinc diputats de Podem del grup de Sumar l'aritmètica encara es complicava més. Si vol aprovar alguna cosa, Sánchez necessita posar d'acord Ione Belarra i Aitor Esteban. Si això no fos prou difícil, amb la investidura de Salvador Illa tant ERC com Junts han quedat fora del govern de la Generalitat, de manera que encara tenen menys incentius per donar suport al govern espanyol, i a sobre ara rivalitzen per fer valer els seus set escons.
Davant de tota aquesta complexitat, el més sorprenent és que el PSOE no hagi canviat el seu sistema de negociar. En lloc d'intentar construir un consens, per difícil que sigui, entre tots els actors implicats, manté l'estratègia de portar la negociació al límit i intentar colar amb esmenes coses que mereixerien un tracte individualitzat. I així es va arribar a la sessió de la comissió d'hisenda d'aquest dilluns, que es va haver d'allargar fins passades les dotze de la nit i que es va saldar amb una victòria pírrica del govern espanyol, que va salvar el dictamen per transposar una directiva europea que és una condició sine qua non per rebre més de 7.000 milions en fons europeus. Pel camí, però, es van perdre la majoria de les coses que el govern espanyol hi va voler afegir i, sobretot, es va donar una imatge esperpèntica de caos i es va fer evident als ulls de tothom la fragilitat d'una majoria que és contradictòria entre si.
Davant d'aquest escenari, que era del tot previsible, el PSOE i també Sumar han de canviar de xip i adaptar-se a les circumstàncies. No és cert que hi hagi una majoria progressista al Congrés, perquè el PNB i Junts són formacions de centredreta, sobretot pel que fa a qüestions econòmiques i fiscals. El que hi ha és una majoria plurinacional, una majoria que permet avançar en la descentralització de l'Estat i en el reconeixement de la seva diversitat, tal com s'ha vist amb la introducció de l'ús de totes les llengües oficials al Congrés dels Diputats i s'haurà de veure també en el sistema de finançament pactat entre el PSC i ERC. És a dir, aquesta legislatura ha de servir per acabar amb les conseqüències de la repressió de l'Estat pel Procés –amb l'amnistia– i per avançar en un model territorial que no tingui Madrid com a epicentre únic. Per a això sí que trobarà els vots.
Entremig, ERC voldrà deixar en evidència Junts com a partit de dretes i Junts intentarà demostrar que negocia millor que els republicans, però a l'hora de la veritat no s'aprovarà res si no és amb el concurs dels dos partits. L'únic que es pot demanar a juntaires i republicans és que en qüestions de país i d'interès general aparquin les seves diferències i vagin de bracet, per exemple amb els pressupostos. I a Sánchez, que tingui present que no es governa amb els socis que un voldria sinó amb els realment existents.
