El fracàs de la renda garantida com a símptoma
BarcelonaLa Sindicatura de Comptes ha publicat un informe demolidor sobre el fracàs en la gestió de la renda mínima garantida, aprovada fa quatre anys i valorada com un gran avenç per lluitar contra la pobresa, en què assenyala que només ha arribat a una mínima part de la població que hi tenia dret. “Es pot concloure que la llei de renda garantida de ciutadania ha estat insuficient per assegurar una vida digna a les persones que estaven en situació de pobresa”, conclou la Sindicatura. La quantitat d'incompatibilitats que es van incloure van fer que de les 90.000 sol·licituds presentades el 2018 se'n rebutgessin 60.000, el 66% del total. Però és que de les 30.000 que van superar el tràmit, només 13.500 van tirar endavant. La resta van quedar per a l'any següent.
Aquest és un dels problemes més greus que detecta la Sindicatura: la incapacitat de l'administració per complir els terminis i donar resposta al ciutadà. Una de cada quatre peticions de la RGC es va tramitar massa lentament, fora dels terminis que preveu la mateixa llei. Encara van trigar més els complements de pensions estatals i no contributives: més del 88% van anar tard. El resultat és que, si bé Catalunya tenia el 2018 un 25% de població en risc d'exclusió, les ajudes només van arribar a un 1% de la població. El que havia de ser un gran salt en l'estat del benestar, doncs, va quedar en foc d'encenalls. I tot per una legislació massa farragosa i una administració ineficient i poc àgil.
L'informe estudia un període anterior a la pandèmia, però és justament durant aquests dos últims anys, quan s'han hagut d'implementar ajudes a diferents sectors econòmics afectats per les restriccions i els tancaments, que s'ha vist clarament que l'administració no està preparada per respondre-hi, ni l'estatal ni l'autonòmica. Ho vam veure amb episodis com el col·lapse de la web de la Generalitat on els autònoms podien sol·licitar ajudes, i també en els retards per cobrar els ERTO i en el col·lapse de les oficines del SEPE, on els funcionaris van haver de fer front a la indignació de ciutadans desesperats perquè no els arribaven els diners promesos.
El contingut de l'informe i l'experiència de la pandèmia ens porten a una conclusió molt clara: no serveix de res aprovar ajudes socials si després no hi ha una administració preparada per fer-les arribar a la gent que les necessita. I en general, l'administració necessita una posada al dia. La pandèmia ha demostrat que s'ha de ser ràpid i àgil, que la diferència entre que una ajuda arribi a temps o no pot ser el tancament d'un negoci o una desgràcia familiar. Les democràcies modernes s'han de poder dotar de mecanismes de reacció ràpida davant de situacions d'emergència, i aprofitar al màxim les possibilitats de la digitalització per ser més eficients i quirúrgiques. Cal eliminar barreres burocràtiques i fer els tràmits més àgils i senzills. Cal atendre la gent equitativament, i això vol dir tenir en compte la bretxa digital i reforçar la presencialitat. Hauria de ser un objectiu prioritari per als pròxims anys.
