El fracàs de la crispació en la política

La manifestació contra l’amnistia d’aquest diumenge a Barcelona ha estat una altra demostració del fracàs de la crispació en la política. Això sí, sempre que s’entengui la política com el que hauria de ser: la ciència o l’art de treballar pel bé comú, de coordinar col·lectius humans. L’única perspectiva des de la qual no es pot veure com un fracàs és la que entén la política com un mer mecanisme per acumular poder en favor d’uns interessos particulars concrets. I ni tan sols els que se la prenen d’aquesta manera haurien de valorar la protesta com un èxit. 

D’una banda, no ha estat capaç d’arrossegar una quantitat significativa de gent. Queda clar si se la compara amb les manifestacions de l’Onze de Setembre: la d’aquest any, una de les més deslluïdes des de l’esclat del Procés, va aplegar 115.000 persones, segons la Guàrdia Urbana –els organitzadors van enfilar la xifra a 800.000–. La manifestació contra l’amnistia n’ha aconseguit reunir 50.000, segons la policia de Barcelona. Segons els organitzadors, eren 300.000 al carrer. Tot i que n'han volgut sumar 400.000 que diuen que l'han seguida en streaming. Però les dades, encara que siguin contundents, no són l’única raó.

La protesta de Barcelona l’havia convocada una entitat que a hores d'ara gairebé és un fantasma polític, Societat Civil Catalana, que fa temps que també va fallar en la voluntat de convertir-se en l’Òmnium Cultural del nacionalisme espanyol. L’intent de ressuscitar-la amb l’ajuda de la plana major dels partits més espanyolistes tampoc no ha funcionat. I això fa encara més evident la manca de ressò i de capacitat de mobilització del nacionalisme espanyol intolerant a Catalunya.

Els que busquen alguna mena d’encaix entre Catalunya i Espanya que sigui estable i no generi crisis periòdiques haurien de saber ja a hores d’ara que no ho poden fer des de la imposició unilateral. Aquesta època es va acabar fa mig segle. L’única via possible, l’única que no donarà encara més raó de ser a l’independentisme, és el diàleg, que implica per força el reconeixement de l’altre com a subjecte. L’amnistia és una mesura de diàleg. Una resposta política a un conflicte, el Procés, que mai hauria hagut de caure en mans de la justícia. 

La protesta d’aquest diumenge a Barcelona ha estat un fracàs, no només pel seguiment que ha tingut, sinó perquè no és una resposta fonamentada en el diàleg, i per tant no servirà per fer política. És una altra via per generar crispació. El PP d’Alberto Núñez Feijóo ja ha vist on l’ha dut la política de la crispació: a tancar les portes als aliats que necessitaria per governar Espanya. A Ciutadans la crispació li ha servit, bàsicament, per obrir les portes de la política institucional a l’extrema dreta, que li ha pres el lloc. Els únics que poden treure rèdit a llarg termini d’aquesta crispació són els que no volen cap mena de diàleg, els que s’inclinen per l’autoritarisme i que enyoren el temps de les imposicions unilaterals contra Catalunya. Només l’extrema dreta en pot treure profit a la llarga.