El fracàs de Calviño i el futur de la UE

BarcelonaLa derrota de la vicepresidenta espanyola, Nadia Calviño, que aspirava a convertir-se en presidenta de l'Eurogrup, l'òrgan que agrupa els ministres d'Economia dels països de l'euro, té múltiples lectures. La primera i més evident és que es tracta d'una nova derrota diplomàtica d'Espanya, un estat que mai ha aconseguit convertir el seu pes específic (econòmic, demogràfic, cultural) en poder polític real a Brussel·les. En aquest sentit, el fracàs representa una lliçó d'humilitat per als governants espanyols, que van pensar que acostant-se a França i Alemanya n'hi havia prou i no han entès la complexitat de les relacions actuals en una UE de 27 membres, la majoria països petits i mitjans.

Quan es diu des de Madrid, per exemple, que un país petit (com ho seria una hipotètica Catalunya independent) no pinta res a Europa, s'ignora que en molts òrgans de la UE, com per exemple a l'Eurogrup, el vot de Malta compta igual que el d'Alemanya. I en altres casos, com la batalla pels fons de la reconstrucció, les decisions s'han de prendre per unanimitat, cosa que atorga dret de veto als països petits. Aquest sistema és criticable i potser és un dels motius pels quals la UE no és prou funcional, però la realitat ara mateix és aquesta.

La segona lectura és que l'aliança contra la candidata espanyola ha aplegat tots els països, la majoria petits, que tenen por d'una integració europea superior, com la que defensen França i Alemanya. Això vol dir que els estats del nord contraris a un pla d'ajuda sense contraprestacions als països més afectats pel covid-19 s'han aliat amb d'altres que tenen governs nacionalistes i no volen més poder per a Brussel·les. Per entendre'ns, la coalició anti-Calviño, que en realitat és una coalició anti eix París-Berlín, ha sumat els països que tenen règims fiscals laxos (com Holanda i Luxemburg), i volen mantenir aquest estatus, amb els que practiquen polítiques il·liberals (Polònia i Hongria), i recelen de qualsevol compromís europeu.

Aquest és un còctel especialment perillós en un moment en què Europa es juga el seu futur. En aquest sentit, el president del Consell Europeu, el belga Charles Michel, ha presentat una nova proposta que recull algunes cessions als països del nord, com la rebaixa del pressupost europeu i l'augment de les condicions als països del sud més afectats pel covid-19 (Itàlia i Espanya) perquè puguin accedir als fons de reconstrucció. Tant de bo Michel trobi l'equilibri que faci possible l'acord ja la setmana que ve, perquè la veritat és que anem tard.

Tot i això, la votació de l'Eurogrup no deixa de ser una mala notícia per als partidaris de més integració i solidaritat europea. La batalla diplomàtica es preveu duríssima, però, com ja ha advertit el BCE, tot el que no sigui una injecció massiva de liquiditat al sistema pot ser l'avantsala d'una crisi catastròfica que, aquesta vegada sí, provocaria una onada nacionalista i populista que podria fer miques la mateixa UE i l'euro.