Contra el fatalisme econòmic
La sortida de la crisi econòmica no només depèn de l'èxit de la vacunació contra el covid-19. Hi ha altres factors a tenir en compte, el principal dels quals, però no l'únic, són els ajuts europeus. Aquest dimecres l'Estat ha anunciat un nou paquet d'ajuts d'11.000 milions d'euros destinats en especial a l'hostaleria, el turisme, el petit comerç i les pimes i els autònoms. Benvinguts siguin, però a veure amb quina velocitat es reparteixen i on van a parar. D'entrada, encara no s'ha aclarit si una part seran ajudes directes, un detall rellevant. A diferència d'altres països, Espanya fins ara no n'ha donat: ha optat per rebaixar alguns impostos i cotitzacions, fer moratòries, donar avals i, sobretot, assumir els expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO). Un conjunt de mesures que amb prou feines han parat el cop. De fet, segons el Banc Central Europeu és l'estat de la zona euro que ha dedicat menys percentatge del PIB (1,3%) a combatre amb ajudes directes la crisi econòmica.
En qualsevol cas, davant la situació crítica en què ens trobem, no hi ha ni un cèntim sobrer. Com tampoc no hi ha ni un minut a perdre per posar en marxa el nou govern de la Generalitat: cada dia que passa és un dia menys per agafar la iniciativa i prendre decisions que obrin el camí a la remuntada. Només així, agafant el toro per les banyes, es podrà curtcircuitar la inèrcia d'un cert fatalisme que comença a instal·lar-se en l'ambient: la pandèmia s'allarga, les empreses viuen amb l'aigua al coll, els treballadors en ERTO comencen a pensar que quan arribi l'hora ja no tornaran, els turistes podrien quedar-se a casa per segon estiu... Aquest estat d'ànim, que per desgràcia respon a indicis reals, tanmateix és letal. Com és sabut, l'economia té molt a veure amb la psicologia col·lectiva, amb les expectatives. I aquestes, al seu torn, estan directament relacionades amb la confiança que els diversos agents (empreses, administració, sindicats, experts, consumidors, treballadors) i els diversos sectors (indústria, turisme, serveis, oci...) tenen respecte als engranatges del sistema o, per ser més concrets, respecte a la capacitat del país de sortir del pou. El lideratge i la solvència polítiques són claus.
Així doncs, més val tard que mai. Els 11.000 milions són absolutament necessaris i, com més n'hi hagi per a ajuts directes, millor. Tant davant aquest nou anunci com del procés, encara més decisiu, de captació i distribució dels fons europeus amb projectes solvents, la Generalitat ha de prendre posicions al més aviat possible establint una interlocució directa amb Madrid i Brussel·les, i treballant amb els sectors afectats, en defensa de l'economia catalana, que té especificitats i potencialitats pròpies. Hi ha el sector turístic, esclar, però també àmbits a impulsar com el tecnològic o el biomèdic, a més d'altres de tradicionals (automòbil, construcció), sense oblidar la recerca o la indústria cultural, entre d'altres. I tot això tenint en compte la xarxa de pimes i autònoms. En plena pandèmia, contra el fatalisme i el pessimisme econòmics, la solució és un lideratge basat en idees i accions clares, ben explicades i ben executades, cosa que fins ara s'ha trobat a faltar, tant a Madrid com a Barcelona.