BarcelonaEl magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena té perplexa la justícia europea i és el principal responsable que la imatge internacional de l'estat espanyol estigui sota mínims, almenys en l'àmbit legal. La seva obsessió per obtenir l'extradició de l'expresident Carles Puigdemont l'ha portat fins i tot, en el cas d'Itàlia, a intentar enganyar el Tribunal General de la Unió Europea, que pensava que l'euroordre estava suspesa perquè així ho havia assegurat l'Advocacia de l'Estat. Aquest dilluns, però, el Tribunal d'Apel·lació de Sàsser ha decidit suspendre el procediment d'extradició fins que es pronunciïn el TGUE sobre la immunitat i el TJUE sobre la qüestió prejudicial que va presentar el mateix Llarena quan la justícia belga va rebutjar l'entrega de l'exconseller Lluís Puig.
La derrota de Llarena d'aquest dilluns, però, és especialment humiliant. En primer lloc perquè la policia italiana va ignorar la petició del jutge espanyol per detenir també els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí, que es van traslladar a Sardenya per donar suport a Puigdemont. I en segon lloc perquè la Fiscalia italiana, en contra del comportament habitual, es va alinear amb la defensa de l'expresident demanant la suspensió del procediment. Cal subratllar que, habitualment, les fiscalies sempre actuen en representació dels estats que demanen l'extradició. Però el descrèdit de Llarena i de la justícia espanyola en general és tan gran que ni tan sols els seus col·legues europeus es veuen amb cor de defensar la seva postura davant dels jutges.
L'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, va ressaltar ahir que tenien "motius per estar molt contents", ja que s'ha demostrat que la línia de defensa de l'equip de l'expresident i els exconsellers exiliats ha sigut exitosa. Una defensa jurídicament tècnica que s'enfronta, a l'altra banda, amb una justícia altament polititzada. Aquesta politització ha tingut aquest dilluns un episodi surrealista quan un advocat italià ha intentat personar-se a la vista en representació de Vox, cosa que el tribunal ha rebutjat d'entrada.
Fins ara, la dreta nacionalista espanyola ha volgut emmarcar en la mala relació històrica entre Bèlgica i Espanya les dificultats per a l'extradició. Però no és només Bèlgica. És Alemanya, és la Gran Bretanya, i ara Itàlia. No són països menors, sinó democràcies madures; algunes, com en el cas alemany i italià, nascudes després de la Segona Guerra Mundial i que van abjurar del seu passat autoritari. A Espanya, però, ni la democràcia es va afermar fent tabula rasa del franquisme, sobretot en l'àmbit de la justícia, ni la dreta política ha tallat els seus lligams amb el passat ni s'ha deslliurat del seu ADN autoritari, tal com va demostrar Pablo Casado diumenge a València. Tant els uns com els altres estan especialment interessats en fer descarrilar qualsevol possibilitat d'una sortida negociada al conflicte i consideren Llarena una mena d'heroi d'una pàtria excloent i uniforme.
Si el Tribunal Suprem vol deixar de quedar permanentment en evidència hauria d'apartar Llarena de la causa i ser escrupolós amb els procediments i el tempo de la justícia europea.
