Un finançament singular, una negociació singular
La demanda d'un finançament singular per a Catalunya s'està produint en el marc d'una negociació igualment singular, fruit d'un resultat electoral en què no hi ha majories clares i en què qui té la paella pel mànec (ERC) està en una situació realment delicada: ha experimentat una forta davallada en vots, està a la recerca d'un nou lideratge amb el partit dividit i té a les mans una disjuntiva endimoniada (fer Illa president o anar a unes eleccions letals per als propis interessos). Potser per aquesta situació de debilitat, els republicans volen una negociació ràpida i clara, amb el juliol com a data límit per assolir un preacord.
Tot això fa que el moment sigui molt incert, com –cal no enganyar-se– també ho és la possibilitat de fer un salt endavant en l'autogovern en termes de recaptació d'impostos i de condonació del deute, dues reclamacions històriques per posar fi a un finançament insuficient que fa dècades que llasta la viabilitat del govern de la Generalitat. Però res no és descartable. No fa pas tant també semblava impossible desescalar la repressió i pactar una llei d'amnistia. De fet, la mateixa secretària general d'ERC, Marta Rovira, acabada de tornar d'un exili de més de sis anys fruit d'aquest acord d'amnistia, és qui ara pilota les converses i és qui té pressa per arribar a un acord. ERC no vol una negociació agònica.
I què necessiten els socialistes? El marc polític estatal és el mateix: al govern de Pedro Sánchez li calen els vots d'ERC i Junts per continuar viu amb el suport de la majoria plural. De moment ha fet de la necessitat virtut, prenent riscos per avançar en la desescalada repressiva. L'oportunitat, doncs, hi és. Ara amb el finançament. L'alternativa és anar a eleccions anticipades a Catalunya, un mal negoci sobretot per a ERC, però que tampoc li convé al PSC, que tot i repetint victòria podria quedar més en mans de Junts; ni als de Puigdemont, que podrien créixer a costa dels republicans, amb la qual cosa es quedarien sense els socis naturals per sumar una majoria independentista. A més, allargar la inestabilitat catalana podria provocar més debilitat a la Moncloa i donar ales a l'assetjament de la dreta i la ultradreta. Per tant, tant per a l'independentisme com per als socialistes té sentit buscar una entesa.
¿Tindrà, doncs, el PSOE la gosadia de trobar una fórmula singular per a Catalunya i de fer-la acceptar a la resta d'autonomies? De moment, aquest dilluns, en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera, el rebuig a la proposta catalana ha estat general, tant per part dels governs del PP com dels socialistes. L'acord no serà fàcil d'assolir ni de vendre. I el tempo marcat per ERC és curt. Dit això, els pocs indicis que han transcendit de la negociació són positius, però no hi ha gaires pistes ni concrecions, un secretisme prudent que, en la versió optimista, voldria dir que s'està negociant de debò. Si, efectivament, sortís un acord que donés la presidència a Illa a canvi d'un finançament singular com un dels pilars, suposaria un molt rellevant salt endavant en termes pràctics d'autogovern per a Catalunya.