Sens dubte un dels motors que va encendre l'espoleta del Procés va ser el maltractament econòmic que pateix Catalunya dins de l'estat espanyol, tant en termes d'inversions com en el finançament autonòmic per càpita. La Generalitat calcula que cada any es produeix un dèficit fiscal que voreja el 10% del PIB català, una xifra que és escandalosa des de tots els punts de vista i que equival, en dades del 2021, a 22.000 milions d'euros. I tot i que Catalunya és l'autonomia que més ha batallat per arrencar recursos a l'Estat per destinar-los a totes les comunitats autònomes, les dades indiquen que els catalans sempre surten perdent. Potser no són els més damnificats (també hi ha valencians i balears, en aquesta lliga), però sempre estan en la part baixa del rànquing.
El fracàs de tots els models pactats fins ara, i la incapacitat de l'estat espanyol de fer una proposta seriosa a Catalunya en aquesta qüestió, ha fet que hi hagi una desconfiança tan gran que ara els partits independentistes no s'acontenten amb res que no sigui el concert. Catalunya podria tenir un finançament just dins del règim comú, només caldria que els criteris de repartiment de recursos tinguessin en compte la capacitat fiscal, la població real i el cost de la vida. Però com que l'experiència sempre ha sigut dolenta, ara el que es reclama és la clau de la caixa, és a dir, recaptar tots els impostos i després transferir a l'Estat la quantitat que es pacti d'acord amb els serveis prestats i també una quota de solidaritat per als territoris més endarrerits.
Fins i tot el PSC, que és qui va pactar l'actual sistema amb el govern de Zapatero, ha admès que no pot ser que Catalunya sigui la quarta en aportació i la catorzena a l'hora de rebre, i per tant defensa que s'apliqui el criteri de l'ordinalitat. La qüestió és que no sembla ni tan sols que el PSOE accepti aquest principi tan bàsic.
A Catalunya, un cop instal·lats en el post-Procés, hi ha un consens bastant ampli en la necessitat que la Generalitat recapti tots els impostos, o almenys una àmplia majoria, i tenir així més control financer sobre els recursos. Els socialistes han complert la seva paraula pel que fa a la desjudicialització, i es pot subratllar en aquest punt la valentia del president Pedro Sánchez, però ara arriba l'hora de la veritat, l'hora de definir una proposta per a Catalunya que tingui un ampli consens i permeti comprovar que, com diuen, sí que és possible avançar en l'autogovern català i en la federalització de l'Estat sense que el món s'acabi ni sonin les trompetes de l'Apocalipsi.
Es podrà estar d'acord o no amb la independència, fins i tot amb el referèndum, amb el federalisme o amb altres formes d'organització territorial, però del que no hi ha dubte és que Catalunya mereix un millor tracte econòmic i fiscal de l'Estat. La funció del PSC en aquest moment històric és convèncer el PSOE que ha de fer un pas en la direcció correcta si no vol que tot embarranqui. I aquí ja no parlem d'una qüestió de drets històrics o d'identitat, sinó de justícia social.