Ferrovial i els límits de la llibertat d'establiment
BarcelonaFinalment, la junta d'accionistes de la constructora Ferrovial ha aprovat el canvi de seu i marxarà de Madrid per establir-se a Amsterdam, una decisió que ha provocat una agra polèmica amb el govern espanyol. El president de la companyia, Rafael del Pino, ha negat que el canvi es faci per motius fiscals, tot i que un informe del Banc Sabadell assenyala que l'empresa s'estalviarà prop de 40 milions en impostos a Espanya amb el trasllat. De fet, Del Pino ha negat la major: "Ferrovial no marxa d'Espanya. Mantindrà la seva activitat, l'ocupació, les inversions, la contribució fiscal i la cotització a les borses espanyoles", ha dit.
La raó oficial que s'esgrimeix és que amb el canvi la nova companyia resultant de la fusió de la matriu espanyola amb la seva filial neerlandesa podrà cotitzar als Estats Units, però el cert és que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) no ha detectat cap inconvenient perquè això ja fos així, tot i reconèixer que és un camí "inexplorat". Al final de l'exercici, l'Agència Tributària haurà de comprovar si, efectivament, l'argumentació de l'empresa és correcta o no i si, per tant, pot beneficiar-se de certes bonificacions fiscals associades a la fusió.
El govern espanyol ha moderat el to en les últimes hores després d'haver intentat pressionar els accionistes perquè avortessin l'operació. Així i tot, l'operació planteja dubtes i obre un debat ètic rellevant. No en va, Ferrovial és una empresa que ha crescut a remolc de les licitacions d'obra pública espanyola, i és a partir d'aquest negoci que ha pogut expandir-se a la resta del món. En aquest sentit, i com bé sabem a Catalunya, els canvis de seu no són innocus: llancen un potent missatge. I en aquest cas es fa difícil no veure una intencionalitat política en un trasllat que en un principi es va argumentar per la manca de "seguretat jurídica" a l'estat espanyol.
A partir d'aquí, el govern espanyol no ha pogut fer gaire cosa més que enrabiar-se, perquè la fuga de Ferrovial és un torpede a la línia de flotació de l'optimisme econòmic que intenta traslladar Pedro Sánchez sempre que pot. Ara bé, aquest cas hauria de dur a una reflexió en l'àmbit de la Unió Europea, perquè no és la primera vegada que passa. L'emblemàtica Fiat també va abandonar Itàlia en el seu dia per marxar als Països Baixos a la recerca d'un millor tractament fiscal. La pregunta és: ¿ha de permetre la Unió Europea aquests casos de dúmping fiscal o hi ha d'haver límits a la llibertat d'establiment de les empreses? ¿Poden els governs fer alguna cosa per evitar que companyies que s'han engreixat bàsicament amb recursos públics abandonin el seu lloc d'origen per motius fiscals?
Sens dubte, la solució és caminar cap a una integració fiscal més gran en el si de la Unió Europea, però en el futur potser ens haurem d'acostumar que hi hagi empreses que per la seva mida ja no seran catalanes o espanyoles, ni tan sols europees, sinó grans ens transnacionals. En aquest món de grans corporacions que només busquen el benefici a curt termini, el gran repte serà com assegurar que existeix un poder públic prou poderós per garantir el bé comú.
