Al nou líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, la moderació li ha durat poc. Quan es tracta de Catalunya, els filtres contra el radicalisme verbal i mental tenen una precoç obsolescència programada. No cal guardar gaire les formes. Qualsevol excusa i conjuntura –per exemple, unes eleccions com les andaluses– són motiu suficient per deixar-se anar sense miraments. "Apartheid lingüístic"! Així ha definit el model d'escola catalana. Com s'advertia abans en determinades pel·lícules, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Però tant se val: amb el català, tot s'hi val. Amb el seu predecessor, Pablo Casado, ja hi estàvem acostumats, i en Vox o Cs és el pa de cada dia. Si hi ha una continuïtat en la dreta espanyola com a mínim des de finals del segle XIX, és l'obsessió amb la llengua catalana: en lloc d'entendre-la com una riquesa cultural, la veuen com un perill letal per a la unitat de la pàtria. El Feijóo autonomista i parlant del gallec no és una excepció. En la seva cosmovisió nacionalista espanyola, l'idioma gallec no és perillós; tampoc ho és l'euskera, que per cert és absolutament predominant en el seu sistema educatiu obligatori (segurament ara ja més que el català a l'escola catalana). El català, en canvi, sí que és percebut com un problema. Per això cal afeblir l'escola, única via per garantir que tots els nois i noies tinguin algun contacte amb la llengua pròpia de Catalunya, molt minoritzada al carrer: cal recordar, per si no ho sap el senyor Feijóo, que és l'idioma d'ús habitual de només el 36% de la població. Entre els joves de Barcelona només el fan servir el 28%.
Però el nacionalisme espanyol, cada cop més descaradament supremacista respecte del català, el veu com l'ou de la serp de l'independentisme. No són capaços d'entendre que la cosa ha anat històricament al revés. Quan més s'ha prohibit, perseguit o entrebancat, més ha crescut el catalanisme, que fa un segle era regionalista i ara és majoritàriament independentista, i que en bona mesura, tant als inicis com avui, ha estat reactiu contra el menyspreu lingüístic (també contra l'econòmic). El fet, doncs, que Feijóo mostri un desconeixement tan gran de l'escola catalana i la converteixi en una mena de monstruós crim de lesa humanitat potser li genera vots a Andalusia, però sens dubte també serveix per alimentar la distància mental entre Barcelona i Madrid. Perquè des de la realitat convivencial catalana, inclosa l'escolar, no es poden deixar passar aquestes sortides de to com si fossin normals, per molt normalitzades que estiguin en la premsa madrilenya. No és acceptable una distorsió tan gran. Ni aquí ni enlloc. Catalunya no té res a veure amb la Sud-àfrica racista de l'apartheid. ¿La propera comparació amb què serà? Amb l'Alemanya nazi?
Aznar, Rajoy i Casado van ser fàbriques d'independentistes. ¿És el model que vol seguir també Feijóo? El problema d'Espanya, d'una Espanya diversa, no és la societat catalana, plural i tolerant, sinó una dreta ultranacionalista, incendiària i irresponsable, incapaç d'evolucionar.
