De totes les actuacions urbanístiques de l'anterior equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona encapçalat per Ada Colau potser la que tenia i té encara més consens és la de la pacificació del carrer Consell de Cent per convertir-lo en un gran eix verd. Passejar per aquest carrer avui mateix és una experiència molt agradable per als barcelonins, i en especial per als habitants de l'Eixample, una zona amb una històrica mancança d'espais verds ja des del mateix principi de la seva construcció, al segle XIX, quan ràpidament es va abandonar la idea de Cerdà que els interiors d'illa fossin jardins. Ara una jutgessa ha donat la raó a l'entitat Barcelona Oberta, que aplega els eixos comercials de les zones turístiques, i ha ordenat desfer l'obra perquè, a parer seu, abans d'iniciar-la s'hauria d'haver modificat el Pla General Urbanístic (PGU) de la ciutat. L'Ajuntament ja ha anunciat que recorrerà contra la decisió i, per tant, tot apunta que ens trobem tot just a l'inici d'una llarga batalla judicial que pot durar anys.
El cas és que a ningú li passa pel cap que tornin els cotxes a Consell de Cent, just quan tots els estudis científics i tota la urbanística internacional empenyen en la direcció contrària, és a dir, cap a limitar l'accés dels vehicles privats a les ciutats i cap a crear més espais verds i superilles, ja sigui per temes de salut (es calcula que la contaminació provoca mil morts anuals a Barcelona), de lluita contra el canvi climàtic o, simplement, per fer més humana la ciutat i guanyar en qualitat de vida. Quants anys feia que a l'Eixample no s'hi veien nens jugant al carrer?
Una altra cosa és com es porten a terme aquestes polítiques. A totes les grans ciutats del món hi ha tensions i debats encesos al voltant de la mateixa qüestió. Aquests dies ho estem veient a la ciutat de Londres, on hi ha una gran polèmica per la intenció d'encarir la taxa d'entrada al centre de la ciutat. Però el mateix passa a París, Nova York o Amsterdam. El que s'ha de fer, al marge de complir amb els requisits administratius i jurídics pertinents, és fer una bona planificació per preveure els efectes de certes decisions. Per exemple, és evident que si un carrer deixa de ser apte per al trànsit, una part d'aquest trànsit es traslladarà a altres carrers, cosa que provocarà molèsties als veïns. I en el cas de Consell de Cent, el perill és que la conversió en un espai verd acabi gentrificant la zona, és a dir, apujant els preus i expulsant veïns i comerços, en un fenomen que ja s'ha produït en altres zones de la ciutat, com per exemple Sant Antoni.
Per tant, el debat ha de ser més sobre el com que sobre el què. Com aconseguim reduir de manera efectiva el trànsit i la contaminació a la ciutat, com recuperem per als ciutadans un espai públic que durant dècades ha estat segrestat pels cotxes, com facilitem la vida a les empreses de transport, com ajudem els comerços, com incentivem el transport públic (per exemple, mantenint els preus de cara al 2024), etc. I tot això amb una mirada que ha de ser forçosament metropolitana i anar més enllà dels límits de Barcelona.
